La roda
¿Fer-ho pitjor?
¿Es podia haver fet pitjor? L'última vegada que m'he hagut de tornar a fer aquesta pregunta va ser fa uns dies, després de llegir El cártel, la darrera novel·la de Don Winslow, ambientada en les guerres del narcotràfic i contra el narcotràfic. Es tracta de la segona entrega d'una història centrada en la relació entre un senyor mexicà de la droga i un agent nord-americà de la DEA. En teoria la història és fictícia. Dic en teoria perquè, tal com passava a El poder del perro, que va ser el primer llibre de la saga, el teló de fons d'aquesta ficció és un retrat descarnat, esfereïdor i terriblement real, amb noms propis i fets concrets, de com la droga ha marcat a sang i foc la història política recent de la relació entre Mèxic i els Estats Units.
Segons Winslow, lamentablement, tres quartes parts del que explica en els seus llibres no s'ho ha hagut d'inventar. Per això la seva obra, la part de no-ficció, posa en evidència fins a quin punt han estat equivocades i contraproduents les diferents polítiques que s'han volgut aplicar per intentar solucionar el problema. ¿Es podia haver fet pitjor? Segurament, no.
I, com deia abans, aquest no és un cas únic. Si repassem altres exemples de política internacional/econòmica amb implicació dels Estats Units trobem que la pregunta en qüestió ens l'hem hagut de repetir en més d'una ocasió. Només cal recordar el despropòsit que va suposar la seva actuació en els anys 70 i 80 a Centreamèrica, el seu pati del darrere, o, més recentment, amb la guerra oberta plantejada contra el terrorisme integrista. En conclusió, com que cap d'aquestes males experiències s'explica per la incompetència o la casualitat, només hi ha una explicació possible: la política no sempre busca solucionar els problemes, de vegades treu molt més rendiment si es dedica a empitjorar-los. Una màxima que, per a desgràcia nostra, no és d'aplicació exclusiva a la política internacional.
