L'educació i la lluita antigihadista
No causar danys a les aules
Els prejudicis i les sospites a l'escola només ajuden a accelerar la radicalització dels joves
És atribuïda a Hipòcrates, el pare de la medicina, la sentència primum non nocere, que podria traduir-se com, abans que res, no causar dany. Així van titular els pedagogs Joan Canimas i Francesc Carbonell un treball del 2008 en què proposaven que la gestió dels conflictes interculturals en l'escola havia de conduir a garantir el benefici educatiu dels alumnes. Les declaracions del conseller d'Interior en funcions, Jordi Jané, anunciant l'aplicació d'un protocol de detecció de fenòmens de radicalització islamista a les escoles, sembla ignorar l'advertència hipocràtica, ja que aquesta acció pot acabar provocant efectes contraris als desitjats. Perquè quan es llança la pedra de la sospita és molt difícil després limitar la propagació del prejudici.
Sobre la base d'uns indicadors més que qüestionables (per exemple, quan una noia es posa el hijab o s'exposen objeccions a assistir a la classe de música o fer gimnàstica), es vol oferir als ensenyants un instrument d'interpretació de determinades conductes que es consideren els primers passos cap a la radicalització. Amb això s'ignora que totes aquestes situacions des de fa temps ja estan sent abordades per part de les escoles, amb solucions que s'orienten clarament des d'una perspectiva pedagògica i social. ¿Per què convertir aquestes situacions en objecte d'una mirada securitària? ¿Per què obrir la porta a la sospita infundada respecte a aquests joves en un moment clau de la seva formació com a persones? ¿Quines conseqüències pot tenir en ells el fet de sentir-se observats amb recel i prejudici?
Apel·lant a la situació d'amenaça terrorista en la qual semblem instal·lats permanentment, els serveis de seguretat europeus pretenen desenvolupar actuacions preventives a la radicalització, sense calcular amb precisió l'efecte d'aquestes accions, tant respecte a les poblacions monitoritzades com cap al conjunt de la societat. El 2010 i el 2013 la policia metropolitana de Londres va llançar dues campanyes per animar la ciutadania a informar sobre actituds sospitoses que poguessin estar relacionades amb terrorisme. Sota el lema si vostè sospita, informi moltes persones van ser investigades sense que al final se les pogués acusar de res. Però el resultat va ser instal·lar la sospita entre la ciutadania, cosa que va convertir el prejudici en norma.
La creació d'un model comunitari de seguretat en el qual tots formem part activa no pot basar-se ni en la por ni en el recel. Ha de fonamentar-se sobre la confiança en unes institucions socials de les quals ens hem dotat per poder fer front a les incerteses que acompanyen el fet de viure en societats obertes. Si acceptem viure permanentment en alerta i sense dir ni piu, mentre s'incrementen les mesures de seguretat, avançarem a passos agegantats cap a una societat dòcil i temorosa de si mateixa. Fer-nos partícips de la nostra pròpia seguretat, hauria de suposar formar ciutadans responsables i amb sentit crític, en lloc d'assetjar-los amb pors i amenaces. Si convertim les escoles en llocs on se sospiti d'uns alumnes en virtut d'uns orígens concrets, estarem dinamitant la seva confiança davant la primera institució que treballa per convertir-los en ciutadans de profit. Sembla clar que els Mossos no han parlat amb mestres. Si ho haguessin fet, s'adonarien que l'exercici d'educar les futures generacions en alguns centres educatius de Catalunya -aquells que no acostumen a sortir a les notícies sobre èxit educatiu sinó tot al contrari-, és un treball constant, delicat i no exempt de dificultats. Dificultats que són trasplantades de la societat a l'escola, deixant que siguin els docents els que hagin de resoldre'ls.
Venim d'una crisi econòmica que s'ha acarnissat amb l'aspecte educatiu i el social per extensió. I això ens fa recordar que la baula més fràgil de la cadena educativa segueixen sent els alumnes, especialment aquells que formen part de barris amb serioses dificultats socials. I tal com ens diuen els pedagogs i professionals en actiu, hem de ser capaços d'estendre de forma integral la pràctica educativa de l'escola cap a altres espais socials i comunitaris. El nostre repte com a societat és evitar que els joves en formació s'extraviïn, que es tornin molt més vulnerables davant un mercat laboral al qual hauran de pagar un peatge d'explotació, o davant l'estigmatització social de seguir sent segones generacions d'immigrants malgrat haver nascut a Catalunya. Això són riscos reals. Seguim invertint en educació per evitar l'exclusió social, deixem d'invertir en prejudicis i sospites que només acceleren la deriva cap a la radicalització.
Universitat Rovira i Virgili.
