Sospites i condemnes

Vaig viure els atemptats de març del 2004 quan treballava a la Secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Sense estar recuperats de l’impacte, l’endemà vàrem convocar les diferents comunitats musulmanes per tal de poder redactar un manifest comú de condemna dels atemptats, que va ser signat per gairebé la meitat de les mesquites presents al país en aquell moment. Valgui aquest apunt històric per donar testimoni que les comunitats musulmanes, des del moment en què varen començar a prendre una dimensió més pública, no han esmerçat esforços per manifestar públicament el seu rebuig respecte a aquest tipus d’atemptats comesos en nom d’un islam que no comparteixen. 

  

I malgrat iniciatives virals com la del lema #notinmyname, en què s’hi sumaren molts musulmans de Catalunya, ¿per què se segueix dubtant de la sinceritat de les seves condemnes? Aquests dies, nombroses entitats musulmanes catalanes i espanyoles s’han unit a la resta d’institucions de la societat civil per tal d’expressar el seu radical rebuig als atemptats de Barcelona i Cambrils, mitjançant comunicats i manifestos que de forma clara i explícita, no només es desmarquen d’aquests actes, sinó que els critiquen obertament i sense pal·liatius. La condemna ha estat ferma i unànime, però hi ha qui afirma que no ha estat sufi­cient.

Opinió exprés (Auto)

Títol opinió (Auto)

Títol opinió (Auto)

Autor (Auto)

Càrrec (Auto)

Probablement el problema no es troba en la voluntat dels que expressen la seva condemna, sinó en els prejudicis dels qui les reben. De poc serveix que l’emissor vulgui transmetre un clar missatge, si els filtres dels receptors es troben amarats d’idees preconcebudes. 

    

Parteixo de la idea que, en els darrers anys, tots hem participat en un procés de patrimonialització del dolor, commoguts pels atemptats comesos en altres capitals europees que ens han fet sentir com a víctimes globals. Tots hem format part de performances de la commoció viralitzades per les xarxes, i tots hem plorat per París, Londres o Niça. Però també cal que reconeguem la vergonyosa hipocresia d’haver ignorat altres atemptats comesos en països musulmans, que no han despertat les mateixes reaccions entre la nostra opinió pública. 

Dol selectiu

El nostre dol sembla ser selectiu, i no el volem compartir amb altres que també han estat víctimes. El dolor ofega la compassió, i fa oblidar que tant a Madrid com a Barcelona hi ha hagut víctimes musulmanes. I es produeix una perversa deriva per part dels que se senten atacats, com a efecte directe del llenguatge de confrontació que s’ha instal·lat en el tractament dels atemptats de caire gihadista, que impideix que tots apareguem com a víctimes d’una violència indiscriminada. Això porta a entendre que l’única actitud que s’espera dels musulmans sigui la ­disculpa.

    

Abans que aquesta immoralitat es converteixi en norma, cal respondre que els musulmans no han de demanar perdó o excusar l’islam, cada vegada que algú de forma perversa i sacrílega justifica la seva barbàrie aixecant l’Alcorà com a bandera. Això no és un dilema entre un islam bo o un islam dolent, sinó entre l’únic islam possible i la manipulació pornogràfica d’un islam reduït a ideologia. 

Notícies relacionades

La tristesa del musulmà

Plorar de pena

    

És intolerable que una majoria de creients hagin de respondre per les accions d’una sèrie de persones que es troben més a prop de l’apostasia que del camí de moderació suggerit pel mateix profeta Mahoma. Igualment, no se’ls pot exigir que hagin de restar muts en aquestes circumstàncies, assumint un sentiment de culpa davant d’aquests fets. Si continuem negant que la islamofòbia és una evidència ja contrastada (per exemple: ¿qui hauria de demanar perdó per les pintades xenòfobes i amenaçants a la mesquita de Montblanc?), no podrem reconstruir les bases comunes d’una resiliència contra el terror.