Apunts per a la formació d'imams

Després de l'atemptat el gener del 2015 contra la redacció de la revista 'Charlie Hebdo', el politòleg Olivier Roy va afirmar amb rotunditat que a França no hi havia una comunitat musulmana, sinó una població musulmana. Amb això volia mostrar el fracàs de l'Estat francès després de més de vint-i-cinc anys volent construir un islam francès. A Espanya també es compleixen 25 anys de la firma de l'Acord de 1992 amb la Comissió Islàmica que marcava l'inici de la institucionalització i reconeixement del notori arrelament de l'islam en la societat espanyola. Per últim, Catalunya, a través de la Direcció General d'Afers Religiosos creada l'any 2000, sense haver definit una política concreta en relació amb l'islam, sí que ha portat a terme accions relacionades amb el col·lectiu musulmà.

En un moment o altre, els representants d'aquestes tres administracions han plantejat la necessitat de potenciar un islam francès, espanyol i català, respectivament. És aquesta la prioritat de molts altres governs europeus, que pretenen aconseguir la naturalització d'un islam d'acord amb cada escenari nacional i, per tant, conjurar la por cap a un islam desubicat i exposat a les influències externes. L'emergència de l'anomenat 'homegrown terrorism' ha posat en evidència les limitacions de la simple naturalització de l'islam com a realitat europea, mostrant que la clau està en la manera com es gestionen les pertinences.

En el modelatge d'aquest islam mal·leable a cada realitat nacional, la formació dels imams ha tingut un paper central, i aquesta pregunta sempre ha aparegut després d'una acció terrorista. A França aquesta qüestió està lluny d'estar resolta: malgrat que hi ha diferents institucions superiors de formació religiosa per a imams, que reben més o menys reconeixement per part de l'Administració francesa, el fet és que el 85% dels imams que exerceixen a França segueixen sent contractats a l'estranger. S'estima que a Espanya la situació és igual, ja que no es coneix el perfil dels imams que exerceixen en els 1.532 llocs de culte islàmics existents actualment, amb l'excepció que aquí no hi ha institucions educatives que estiguin formant imams.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A principis de la dècada del 2000 a Catalunya es va generar un estat d'opinió que va forçar la necessitat de portar a terme una formació per a imams. I així es va fer des del 2002 fins al 2012, oferint una formació d'aprenentatge del català, a la qual es van afegir progressivament altres elements relacionats amb la història, el dret i les institucions públiques catalanes, primer per a imams i posteriorment per a altres líders de comunitats religioses minoritàries. Abans com ara, l'exigència de formar imams, topa amb dues evidències fonamentals: la divergència entre el que s'espera que facin els imams entre les comunitats musulmanes i la societat catalana, i la precarietat crònica i estructural en què estan instal·lades aquestes comunitats que segueixen seleccionant de forma poc adequada els seus imams, i als quals no sempre poden oferir unes condicions laborals dignes.

Avís el 2007

Aquestes dues evidències ja es van assenyalar el 2007, en l'informe que vaig redactar per encàrrec de la Fundació Jaume Bofill, i en què s'incloïen una sèrie de recomanacions suggerides per la vintena d'experts que hi van participar, la meitat dels quals eren membres de comunitats musulmanes catalanes. En aquella reflexió col·lectiva es va plantejar que era fonamental que tota iniciativa formativa dirigida a aquestes figures religioses, fos definida sobre la base de les necessitats que tenien les mateixes comunitats musulmanes. Per a això, era necessari procedir a una redefinició de les funcions dels imams, comprenent la complexitat del seu exercici pastoral en un context no musulmà. Era i segueix sent important, recuperar el bagatge formatiu i d'experiència aportat pels imams, ja que en el debat general s'afavoreix la idea que aquests no estan preparats. Hi ha un variat espectre de formacions, de competències i d'habilitats que s'orienten sota un perfil d'autoritat tradicional, poc donat a contextualitzacions i desenvolupaments teològics. El problema és l'encaix d'aquesta formació i experiència en el context de la societat catalana, i la formació que es proposi ha d'anar en aquesta direcció. De moment, s'ha de descartar la idea que la formació evitarà la importació d'imams de l'exterior, però sí que ha de procurar que la seva funció sigui molt més contextualitzada que fins ara.