Max Cahner i la vigència del seu llegat
Revista de Catalunya acaba de publicar un monogràfic dedicat a Max Cahner com a «artífex de la recuperació cultural i creador d'estructures d'Estat» catalanes. En temps de platocràcia i política de trending topic, a les portes d'unes eleccions que apunten a una segona transició amb aires recentralitzadors, fixar-se en l'obra de Cahner, primer conseller de Cultura de Jordi Pujol, pot semblar una frivolitat periodística. Cahner (1936-2013) forma part de la història del país pels projectes que va liderar: Serra d'Or, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, llei de normalització lingüística, Teatre Nacional, TV-3, Catalunya Ràdio, Arxiu Nacional, Curial Edicions, rellançament de Revista de Catalunya…
La seva obra és fonamental per entendre la Catalunya autonòmica que aquests dies està en liquidació pel procés constituent al Parlament i per l'ofensiva del Govern del PP. Tot el que Cahner simbolitza és el que avui el ministre Cristóbal Montoro considera desviacions pressupostàries i malbaratament identitari. El llegat de l'activista cultural expulsat d'Espanya el 1964 per nacionalista (català) sintetitza l'obsessió recentralitzadora dels grans partits espanyols i suposa un contrapunt a l'última pantalla que eclipsa amb corrupció l'acció de govern de Pujol.
L'autonomisme conservador del president va acollir figures capitals per a la cultura i la identitat catalana com la de Cahner, que va ser un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra i va militar a Convergència fins al seu distanciament, que el va portar a fundar Acció Catalana, associada amb ERC a mitjans dels 90. En aquest sentit, la trajectòria de Cahner és vigent. Es va avançar al seu temps i recorda la transversalitat sobiranista de Junts pel Sí.
