L'audàcia de la prudència política

¡Prudència! En situacions de gran complexitat, quan les decisions que cal prendre semblen tenir un abast més important que en temps ordinaris, se sol apel·lar a la prudència. Com si es tractés d'un antídot davant del perill, hom espera en reclamar-la poder temperar i redirigir uns impulsos que sospita que poden desencadenar més complexitats. La prudència, però, no implica necessàriament ser conservador o timorat davant d'una determinada situació. En la tradició clàssica grega, la prudència, juntament amb la temprança, la fortalesa i la justícia, forma part del que podem anomenar les virtuts fonamentals. Totes elles constitueixen un conjunt d'eines bàsiques i imprescindibles per a aspirar a assolir una vida plena.

Aristòtil, pensador per antonomàsia per referir-se a la prudència, la defineix com la capacitat de descobrir per mitjà de la deliberació racional el bé de l'acció a emprendre. És a dir, és l'habilitat de trobar per mitjà de la reflexió què hi ha d'òptim i què no en les accions que es volen dur a terme. Per tant, la prudència és l'esforç lúcid de llegir correctament una situació i trobar, després de considerar totes les opcions possibles, aquella acció que ajuda a solucionar de manera satisfactòria el problema plantejat.

La prudència implica saber en quin terreny ens estem movent, entendre quines dinàmiques entren en joc en cada moment, desentrellar les possibles conseqüències de les decisions plantejades i decidir, entre totes elles, quina es creu que raonablement reporta més beneficis. Una conducció prudent, per exemple, és la que no es posa en risc ella mateixa ni amenaça la dels altres, i és obvi que l'excés de velocitat suposa una greu imprudència. Alhora, però, conduir a una velocitat excessivament lenta pot ser igualment arriscat. De fet, el codi de circulació n'estableix tant una de màxima com una de mínima.

El relativisme i cert utilitarisme que comporta la prudència queda matisat segons Aristòtil quan reconeixem l'objectiu final que dirigeix totes les nostres accions. La finalitat última de la decisió, precisa el pensador grec, és la felicitat (eudaimonia), de manera que qualsevol acció vol afavorir explícitament o implícitament la seva conquesta. Una persona prudent, doncs, és aquella que pren decisions que ajuden a completar els seus anhels més profunds de felicitat i que no la posa en perill de manera temerària.

Això que en el terreny personal té una lectura prou diàfana, en el camp de la decisió política no es fa tant evident. Perquè és obvi que una opció política es presenta als seus conciutadans com una alternativa ideològica (una determinada idea de la felicitat col·lectiva, en podríem dir) que es tradueix en un projecte amb conseqüències concretes per al dia a dia de la ciutadania. En la majoria de les ocasions, però, i sempre que parlem de democràcies, això s'ha de fer en coexistència amb altres concepcions moltes vegades contraposades a la pròpia i en situacions socials que fins i tot la poden fer no desitjable. L'art de la prudència política implica no només ser capaç de llegir correctament la magnitud de la pluralitat ideològica, sinó que a més exigeix al polític ser hàbil per compatibilitzar les complexitats del context amb la legitimitat de dur a terme el projecte polític pel qual ha estat elegit. En aquest sentit, imposar acceleradament el seu programa sense preveure la realitat de les conseqüències per al benestar del conjunt de la ciutadania pot ser tan imprudent com reduir fins al no-res la velocitat amb què desenvolupa el seu programa. No hi ha manual d'instruccions.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

La política, com la vida, es fa dia a dia. Però ningú dubta que l'actual és un moment especialment exigent per a tots els seus actors. Tant qui governi a Catalunya com qui ho faci des de la Moncloa haurà de saber interpretar correctament el context i tramar amb sentit prudent els fils que bhelluga. Plató, que fou mestre d'Aristòtil, ho condensa en una metàfora molt escaient. L'art de la política, diu, és com l'art de teixir. S'ha de fer pas a pas, punt rere punt. I tots els passos són importants perquè en qualsevol moment el teixit es pot desfer.

Si la prudència és la virtut per antonomàsia que ha de regir totes les decisions, en política això es fa especialment palès. Les complexitats són majors, les responsabilitats, més grans i la creativitat, més necessària. I ara més que mai. Si no fos així, hauríem de donar-li la raó a Groucho Marx i resignar-nos a reconèixer que «la política és l'art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats».