La Mina, la droga i els seus responsables
Els Mossos d'Esquadra han tornat a irrompre aquesta nit, al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs. L'objectiu, trobar la droga que des de fa anys s'emmagatzema en grans blocs d'edificis, llastimosament danyats pel pas del temps, la inacció de l'home i una clara manca de compromís dels seus veïns.
A la Mina la droga és com l'aigua al riu. Hi ha quantitat i, encara que de vegades es dissimula, tothom sap que allò existeix. La d'ahir no és una operació aïllada, és una més de les que s'han executat en els últims anys i que tenen en el punt de mira alguns clans com Los Manolos, detinguts fa menys de dos anys en la seva totalitat, però que encara avui vigilen algunes de les obres municipals sota la contractació de l'ajuntament local. Durant molts anys, el clientelisme de baix nivell ha estat habitual a la Mina.
L'any 2002 es va iniciar un pla de transformació en aquest barri, capitanejat pel Consorci de la Mina, l'objectiu del quan era enderrocar els grans blocs on viuen 2.000 persones i el tràfic de droga i delinqüència comuna és molt habitual, i reallotjar totes les famílies en 700 pisos de nova construcció, a la zona marítima del barri, avui una de les més cotitzades amb la construcció de la nova universitat i, per això, de les més especulades.
El xiringuito en què s'ha convertit el Consorci de la Mina, on el seu gerent Juan Luis Rosique cobra més que algun conseller --a l'entorn dels 90.000 €--, ha estat el causant que aquest pla mai es dugui a terme. Més enllà de la construcció d'una biblioteca amb fons europeus infrautilitzada pels veïns del barri, ja que l'absentisme escolar ronda el 80%, el Consorci de la Mina ha fet de gestor de finques. I ho ha fet molt malament. Cobrant escandaloses quotes als veïns, sense resoldre els problemes estructurals bàsics que pateixen blocs com Venus. Recordo encara com fa dos estius, una nit de juliol, el conseller Santi Vila va haver de córrer al barri pel despreniment de part del vestíbul d'un edifici. El gerent -Rosique-, fent cas omís dels bombers i per justificar la seva in(acció), tocava els elements encara existents com a prova de la seva robustesa, posant encara més en perill la vida de tots.
Des del 2002, la Mina segueix com estava. O encara pitjor. Els propietaris de Venus tenen els seus pisos afectats per expropiació i els nous blocs que s'havien construït per a ells, s'han posat en lloguer o venda via protecció oficial. En guarden d'altres que diuen que podrien ser per a ells pagant certes quantitats difícils d'assumir per ciutadans amb recursos molt limitats, però que en realitat l'administració sap que mai els acabarà reallotjant allà. I també el Consorci que el 2012 havia de cessar la seva activitat un cop culminat el pla de transformació, segueix funcionant com a mal administrador de finques i bon gestor de vots. Mentrestant, els conflictes veïnals són latents. Doncs no fa gaire algú va entrar a pixar sobre l'arxiu local del barri que amb tot detall fa anys té cura l'activista Josep Maria Monferrer. Els que en nom del socialisme i el progrés han campat a la seva a la Mina són uns hipòcrites i irresponsables. Ningú hauria de viure com ho fan aquests veïns. I ningú hauria de continuar permetent, sabent que existien solucions amb importants fons europeus que espero les institucions comunitàries sol·licitin la seva devolució per la inexistència del projecte, que allò sigui un mercat de la droga a cel obert, en el qual pel consum continuat o per algun tiroteig habitual, acaben morint moltes persones.
El que va passar fa unes setmanes al barri del Besòs per la mort d'un jove a mans d'un clan d'ocupes, no és puntual. És la conseqüència d'una política equivocada i premeditada del govern local amb el beneplàcit d'altres administracions. Acabar amb tot això es diu complir amb els projectes ja redactats. I problemes econòmics no ho justifiquen tot, més quan hi ha la salut pública en joc. I menys ho justifiquen 27 milions, o potser 9, o potser 3 ... Em vaig perdre en el bany de xifres que els responsables deien a uns i altres en funció de la seva conveniència. Acabar amb tot això és una qüestió de voluntat i un exercici de dignitat amb uns veïns que volen ser ciutadans.
