No sé què votar
/
Espanya celebra aquest diumenge una nova jornada electoral i jo encara no sé a qui votar. Diuen que són les eleccions més importants i decisives de la història. Els primers comicis generals posteriors al 15M, una data que ha revolucionat la història i la societat espanyola. Una mobilització que es va convertir en un exemple edificant de democràcia, de ferma lluita cívica, de desobediència pacífica. Un punt de trobada i de resposta als que demanaven que, els que volguessin canviar les coses, s'involucressin directament en el sistema. D'aquí alguna de les noves forces polítiques que aquest diumenge entraran al Congrés dels Diputats.
El 15M va significar la llum al final del túnel dels anys de plom, de les retallades socials i de les tristes i nodrides cues de l'atur. Sense encomanar-se a déu ni al diable, el 15M va demostrar que era possible donar un cop de puny a la taula i espolsar-se la resignació i la por.
La distribució provincial d'escons penalitza les grans concentracions metropolitanes i sotmet la relació general de forces a la correcció majoritària de la llei Hondt. El sistema, protegit expressament per l'article 68 de la Constitució, va ser un eficaç estabilitzador de la Transició, però avui està estrangulant la legitimació del sistema. L'actual Espanya en crisi es regeix per uns mecanismes de representació política que encara responen a la lògica de la Guerra Freda, on una de les prioritats va ser impedir o dificultar l'accés dels partits comunistes occidentals al poder per via de les eleccions lliures.
La legalització del Partit Comunista a Espanya el 1977 els va situar com a tercera força en planta provincial. Sobre aquesta base, es va edificar el nou edifici democràtic. La ruptura del bipartidisme obliga, per tant, a un veritable terratrèmol a la vida provincial. I hi ha indicis que això pot produir-se. Els sondejos ho indiquen. Els segons podrien ser els tercers i els nouvinguts empenyen amb força i desvergonyiment, fins i tot podent ser els primers. L'esquema del 1977-1978 sembla estar-se trencant.
En totes les ciutats sempre hi ha un autobús que va de l'extraradi al centre. Cal saber agafar-lo. De fet, en els últims mesos ja hem vist com en algunes ciutats alguns han sabut fer-ho. Han estat el catalitzador del canvi en les grans capitals espanyoles. Allò que alguns predeien com l'Apocalipsi no deixa de ser avui una normalitat. Persones que mai s'havien dedicat a la gestió institucional són ara els màxims representants de les principals ciutats de l'Estat. L'extraradi que en tantes ocasions molts han menyspreat, és avui el centre del joc. On es pot guanyar tot o perdre-ho. No donin res per segur, és temps de nous actors.
La ira ciutadana derivada de la crisi i la increïble acumulació d'escàndols de corrupció i la contestació generacional menys intensa que la dels anys seixanta i setanta, ja que la societat espanyola, envellida, ha perdut força juvenil i la lenta cristal·lització d'una ≤nova esquerra≥ amb voluntat majoritària, després de més de trenta anys de circulació per carreteres secundàries, quan no comarcals, són la base que trena el que viurem en els propers mesos.
La condensació d'aquests tres factors no era fàcil, però ha començat a produir-se per raons en bona mesura alienes al talent i a la perspicàcia d'uns quants. Coratge, talent, perspicàcia i paciència, també paciència, els faran falta en els propers mesos per no ser flor d'una estació, ni víctimes de l'inevitable moviment pendular d'una societat irritada, en la qual encara hi ha molt a perdre.
La dreta espanyola no ha sabut gestionar un moment de crisi. No ha construït un relat ètic a la crisi, combinant la seva gestió tècnica i econòmica, amb una contraprestació cívica i moral. Això exigeix una constant política de pactes i compromisos. No grans i pomposos, difícils d'articular quan es té majoria, sinó acords parcials, obertura als sectors socials, territorials i polítics que no s'han sentit reconeguts en aquesta majoria absoluta. En absència d'una 'gran coalició', política de gran coalició.
La dreta governant, per contra, sembla haver volgut aprofitar per matar diversos ocells amb poca munició. Ha reduït a mínims el paradigma socialdemòcrata, sense una gran contestació social. Ha volgut deixar paralític el PSOE per un llarg període de temps. Ha sotmès a governs regionals a un veritable estat d'excepció financera ... Una política constantment errònia però efectiva per a ells. O parcialment efectiva. Els objectius primordials semblen bastant aconseguits, però alguna cosa ha fallat. Ha fallat aquesta contraprestació cívica i moral a la qual abans em referia. Aquesta exemplaritat que reivindica el filòsof Javier Gomá Lanzón, autor d'Exemplaritat pública, que hauria de ser el llibre de capçalera de la dreta espanyola moderna, europeista, menys economicista i menys apagada a la mirada curta de les burgesies rendistes. S'ha actuat sobre la societat espanyola com si aquesta fos un cos programat únicament per consumir i gastar. Amb un pragmatisme sec, sociològic i clàssic. Sense govern de gran coalició era necessària una política de gran coalició.
Notícies relacionadesAmb tot això i el panorama polític de Catalunya, em trobo en una cruïlla on no sé què votar per primera vegada en molts anys. Si és que he de votar, perquè fins i tot he perdut la confiança amb molts dels que m'he creuat pel Congrés en els últims quatre anys.
M'agraden els que des de l'esquerra confien en els joves. I em irriten els que ens releguen a llocs secundaris o terciaris. Detesto els que després de quedar-se sense feina, busquen al Congrés una cadira per a quatre anys. I no confio en els que ens tracten com a números. Descarto als que no creuen en la democràcia de les urnes, també com a solució dels problemes polítics i sentimentals. Aquesta és la base de la nostra democràcia. I tampoc m'il·lusionen els que parlen d'un monotema, encara que tinguin raó. Però tampoc em generen molt bones vibracions els que ens prometen que ho aconseguirem tot. Perquè la societat és molt complexa i desigual. Tinc una gran admiració per un parell o tres de persones, però no pel que representen en l'actualitat. I sempre m'havia dit que no votaria una cosa que ara em cau simpàtica. Si fos per mi, votava a tots per igual per facilitar un govern de gran coalició, per a una política de gran coalició.
