Anar al contingut

IDEES

La joguina, de qui la regala

Juan Villoro

El 2014 una pel·lícula va aconseguir que, per rigorosa comparació, Bob Esponja semblés tranquil. Em refereixo a La gran aventura Lego, frenesí cinematogràfic que qüestiona i promou l'ús de joguines. Per aquesta ambivalència, un infomercial es va poder veure com una epopeia sobre un pare que desitja construir una ordenada ciutat i un fill que acobla blocs sense cap regla. ¿S'ha de jugar amb instruccions o segons el desig de cada un? La pregunta adquireix dramatisme per l'existència de la pega d'enganxar, aliada de l'adult que construeix amb impertorbable urbanisme. L'heroi és el nen antisistema, i això porta a un paradoxal missatge: «Comprin legos, no permetin que s'acoblin de manera definitiva, lluitin per armar-los de diferents maneres; és a dir: comprin més legos». La proliferació de peces garanteix la creativitat: el consum allibera.

Fa uns dies Ai Weiwei li va prendre la paraula a aquest trepidant evangeli. L'artista xinès ha treballat amb peces de Lego i en va demanar un embarcament massiu per a una exposició a Melbourne. Però la firma danesa es va negar a satisfer la comanda perquè no recolza «causes polítiques». Estranya resposta, ja que l'artista no proposava una donació, sinó una compra. Abans que la premsa digués «alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca», es va saber que obrirà una Legolàndia a Xangai. La negativa entra en el vast inventari de capritxos i bogeries de la societat de mercat per satisfer els xinesos.

El que és interessant és que Weiwei va convertir l'impediment en recurs creatiu i va demanar per internet que li regalessin legos. Des de fa uns dies, la comunitat digital homenatja una altra pel·lícula: Toy Story III, molt més significativa que La gran aventura Lego.

¿Hi ha ritu de pas més ardu que regalar joguines perquè ja no tens edat per disfrutar-les? Després d'aquesta dolorosa maduració, queden poques formes de prolongar el joc. Però els castells que el temps va convertir en peces de plàstic en una caixa, sempre poden tenir una segona vida en un orfenat o a l'estudi d'un artista, demorat refugi de la infància.