La roda
Desobediència o nova obediència
La paraula de moda en la política catalana és desobediència. El president Artur Mas va comparèixer davant el jutge per, entre d'altres, un presumpte delicte de desobediència. Junts pel Sí s'ha proposat superar el marc espanyol desobeint el Tribunal Constitucional. I la CUP li posa condicions que passen per la ruptura democràtica, o sigui per la desobediència. Mas va afirmar després de la seva declaració pel «procés participatiu» del 9-N que a Catalunya els que desobeeixen porten corbata, i un hàbil Oriol Junqueras va precisar a TV-3 juntament amb Iannis Varufakis que ara del que es tracta és d'obeir, però obeir una nova legalitat catalana i el Parlament constituent sorgit dels comicis del 27-S.
Els independentistes -72 escons de 135- estan aquests dies explorant les possibilitats d'una obediència institucional constituent, mentre exploten mediàticament el frame de la desobediència imposat per l'Estat amb recursos i querelles d'un agònic Govern de Mariano Rajoy.
Molts opinadors han proclamat el seu atipament amb la reiteració dels denominats «dies històrics». Assistim a grans escenificacions que no deixen de ser el resultat d'anys de desafecció i ruptura cívica. Hi ha desobediències individuals, íntimes, que han sigut grans de sorra en el procés polític català, com, per exemple, els conductors que desafien la Guàrdia Civil o a la Guàrdia Urbana quan posen el seu adhesiu del CAT sobre la E de les seves matrícules. Que al diputat Joan Tardà el multessin dissabte a Navarra per portar-lo és resultat d'una llarga campanya cívica de desobediència contra la decisió de José María Aznar d'uniformitzar la E d'Espanya en les noves matrícules i no permetre que tinguessin distintius autonòmics.
