El metabolisme impossible

Com deuen recordar, a mitjans d'agost passat va esclatar a Tianjin (la Xina) un dipòsit que emmagatzemava 700 tones de cianur de sodi. Una trista però excel·lent metàfora de la nostra societat capitalista, que des de fa segles pateix escalfament permanent per una febre de l'or que ja no remet amb la troballa d'algunes vetes en mines i exigeix extreure'l a partir de tractar tones de roca precisament amb cianur de sodi. De fet, quan la nostra societat sigui estudiada per un forense, els seus informes diran que, òbviament, no era viable (que no hi era possible la vida), perquè per acumular capital s'acceptava trossejar les muntanyes i exposar-les a excavadores per després tractar-les amb productes tòxics que, finalment, contaminaven les fonts de la vida, com les terres agràries i les aigües. Constataran que era un metabolisme impossible.

Com impossible és cuidar i preservar les condicions necessàries per a la reproducció de la vida a partir d'una agricultura enganxada a aquesta mateixa febre de l'or. Ben coneguts i denunciats han sigut la implantació dels monocultius de sucre, cautxú, cafè, cotó o soja que, dissenyats a mida dels interessos de les multinacionals corresponents, han acabat amb els mitjans de vida de milions de petites i petits pagesos. Però des de fa uns anys hem de posar el focus en l'imparable creixement del monocultiu de palma africana. La seva presència ja és tan gegantina que aquests dies la podem observar a ulls de satèl·lit. Les impactants fotos de la NASA que mostren els incendis a Indonèsia i com el fum i la pols arriben a diversos països del Sud-est Asiàtic tenen el seu origen en la desforestació per al cultiu d'aquests boscos industrials.

Efectivament, a Malài-sia i Indonèsia es concentren la majoria de terres dedicades al cultiu de palma africana (dels 60 milions de tones produïdes a nivell mundial, Indonèsia en produeix 35, i Malàisia 21), però la seva expansió sembla imparable, tant a l'Àfrica (on fins i tot s'ha denunciat l'acaparament de terres per a aquest propòsit al nord-oest del Congo amb fons de la cooperació espanyola al desenvolupament) com, molt fortament, per tota l'Amèrica Llatina i el Carib. A Colòmbia hi ha plans per sextuplicar-ne la producció abans del 2020. Això significa ampliar en tres milions d'hectàrees les seves plantacions, sabent què representa pel que fa a conflictivitat social.

Encara que des de fa uns quants anys som moltes les organitzacions que denunciem el monocultiu de palma africana, els incendis més grans mai coneguts al Sud-est Asiàtic (i que s'assegura que trigaran setmanes a ser controlats) són una raó de dimensions planetàries perquè hi prestem l'atenció que es mereix, tant en l'aspecte quotidià com en el polític, ara que en pocs dies començarà a París la Conferència de l'ONU sobre el Canvi Climàtic.

Diàriament tots consumim aquest ingredient invisible, perquè està present en molts dels productes que esperen a les prestatgeries dels supermercats. Del fruit de la palma africana s'extreu un oli vegetal habitual en la brioixeria, en les cremes de formatge o de cacau per untar, en els gelats, en les bases per a pizzes, en la margarina, en els fideus instantanis o en aquelles presentacions de formatge ratllat que -com que no és formatge, és oli de palma- ometen la paraula formatge i ho presenten com a «ratllat per gratinar». També és fonamental per a la indústria cosmètica, la de sabons, però, tal com confirma l'informe d'Oil World, «el destí principal de l'oli de palma que entra a la Unió Europea és per produir combustibles: l'anomenat biodièsel. La Unió Europea va utilitzar el 2013 una xifra rècord de 6,9 milions de tones d'oli de palma, dels quals 3,7 milions es van derivar a la producció d'energia».

Per això, i encara que al juny es va qüestionar el suport de la ministra francesa d'Ecologia, Ségolène Royal, a les campanyes de boicot contra productes que contenen oli de palma, segons la meva opinió aquesta mena de mesures per a un consum conscient, sempre que estiguin ben argumentades, són una bona mesura a mantenir per l'efecte divulgador que generen de cada cas concret, però més importants encara perquè ajuden a prendre consciència i a qüestionar la fe, el dogma o el paradigma que rendeix culte al creixement econòmic desbocat que tant sorprendria el forense que dictamini el nostre col·lapse civilitzatori.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Com diu Saul Paau, que habita al costat del riu de La Pasión, a Guatemala, i que ha vist com s'ha contaminat pels abocaments químics usats en les plantacions de palma de la zona, «els cultius de palma són un delicte de lesa humanitat, perquè no només s'estan matant diverses espècies dels nostres rius, sinó el riu mateix, que també és part de la nostra cultura històrica, és part del nostre territori i del qual ens alimentem».

Coordinador de la revista 'Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas'.