L'esperit del Tío Cuco

El Tío Cuco és un bar de Canyelles, un dels barris de Nou Barris. Està situat al carrer d'Antonio Macha­do, per sota dels carrers Miguel Hernández i Federico García Lorca. Algú va pensar que al barri li faltava poesia. Ha de ser un luxe enviar una ubicació d'aquestes del mòbil per dir que ets entre Miguel Hernández i Lorca. El plat estrella del Tío Cuco és «el nostre deliciós biquini». Aquest és el reclam penjat a la paret en una pissarra cedida per aquella cervesera catalana que ho patrocina gairebé tot.

Molts han descobert Nou Barris fa 15  dies. Feu socialista, en les últimes municipals va ser clau per a la victòria d'Ada Colau, i en les autonòmiques Ciutadans hi va obtenir una quantitat de vots que ni ells s'esperaven. Nou Barris és uns d'aquells barris invisibles, que no surt a les guies turístiques perquè hi vagi fins allà cap dels milions de turistes que passen per Barcelona. I sembla que tampoc surt a les guies d'alguns partits, excepte si és campanya electoral.

En una taula

Però avui apareixen al barri Albert Rivera i Pablo Iglesias. Junts. És veritat que no vénen per fer-hi una passejada, ni per comprar-s'hi un pis. Vénen a gravar un programa de televisió. El seu primer cara a cara, però sense faristols, ni cronòmetres, ni torns de paraula acordats. S'asseuran en una taula del Tío Cuco a parlar de les seves propostes, amb naturalitat, sense acritud, sense «deixa'm parlar a mi, que jo no t'he interromput» (encara que, a vegades, la discussió s'escalfa...)

Notícies relacionades

Pablo Iglesias li diu al Rei que "no es fiqui" en el procés català

Rivera, a PP i PSOE: "Centrin-se en els problemes, no a debatre sobre Ciutadans"

Anem pel carrer, sense que cap de tots dos porti mesures de seguretat (i si en portaven jo no me'n vaig adonar), amb els veïns acostant-s'hi, amables, alguns entusiastes, demanant selfies, fent-los propostes, informant-los de l'abandonament del barri, i repetint-los una frase que els pesarà com una llosa: «No ens falleu». Hi ha moments en què es fa difícil la conversa perquè al cap de deu minuts els veïns ja són una multitud que no es vol perdre l'anomalia de veure dos líders polítics al seu barri.

Pablo i Albert saben l'expectació que provoca veure'ls junts. Se'ls ha vist molt a la televisió però mai a tots dos cara a cara. Per això es deixen la pell en el debat i no donen ni un punt per perdut. No sé dir-los qui va guanyar. Ja ho decidiran vostès. Però tampoc crec que sigui el més important. Per a mi ho és més la constatació de les ganes que té la gent de saber, de conèixer què faran amb el seu vot, una ciutadania molt més crítica i exigent. Albert i Pablo juguen en aquestes eleccions d'aspirants. I és més fàcil que es prestin a aquesta mena de debats a pèl, sense parafernàlia. Una taula de bar i tres cadires. Tant de bo s'escampi l'exemple i no sigui l'únic cara a cara que vegem. Espero que si algun dia arriben a ser presidents del govern cap dels dos s'oblidi de l'esperit del Tío Cuco.