Al contraatac

Un canvi de tele

Els de la tele som a la cultura el que Las Ketchup a la història de la música

2
Es llegeix en minuts
Un canvi de tele

PAUL HANNA

Pel títol igual pensen que estic parlant de TVE i de la necessitat que les coses canviïn. O pensen que em canvio de cadena, i paso de La Sexta a una altra. Però no. Tot és més prosaic. Quan parlo d’un canvi de tele, em refereixo exclusivament que dissabte vaig anar a comprar-me una tele nova. Podria dir que segueixo amb la tradició iniciada en aquest país l’any 82 de canviar de tele coincidint amb el Mundial de futbol. Però, no tampoc. Simplement la tele que tenia es va espatllar i me l’he hagut de canviar. El venedor em va informar que efectivament es manté la tradició i que les vendes s’han disparat. La cosa és que per culpa del Mundial no en quedava ni una en estoc. I que gràcies al Mundial tinc una oferta que em té molt boig: si Espanya va passant fases, la tele em sortirà més barata. Cada eliminatòria superada per la selecció, 50 euros de descompte. O sigui, que si jo ja anava amb la Roja (com Puigdemont, per la seva admiració cap a Gerard Piqué... no em diguin que això no és desescalar), doncs ara més.

La tele continua ocupant un espai privilegiat a casa meva. Crec que no hi ha electrodomèstic més aviciat en la seva ubicació. Encara que les maneres de veure-la han variat, la majoria la col·loquem al menjador de casa, davant el nostre sofà o butaca favorita. A més, mentre altres electrodomèstics han tendit a reduir la seva mida, les teles l’han augmentat, i han anat guanyant espai a les nostres llars.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però malgrat els privilegis que li atorguem a l’aparell, després no dubtem a maltractar-lo. La col·loquem al millor lloc de la casa, li donem més espai... però no ens quedem curts a l’hora d’anomenar-la “caixa tonta”. I quan ens parlen de tele no dubtem a afirmar: “Jo gairebé ja no la veig”, “Mai no fan res de bo” o “Tot és una porqueria”.

Notícies relacionades

No m’estranya que quan un president nouvingut es fixa en un de la tele per nomenar-lo Ministre de Cultura s’acabi el món. Els de la tele som a la cultura el que Las Ketchup a la història de la música. És igual que el que es veu a la tele sigui l’endemà el tema més comentat a l’oficina. És igual que la tele aglutini davant seu i de forma simultània un nombre d’espectadors que gairebé ningú congrega. És igual que hi hagi professionals que penquin per fer el seu treball el millor que saben. És igual. La tele, caca. I si d’allà surt un ministre, doncs contra ell. I si a sobre se li ha ocorregut durant uns anys de la seva carrera fer entreteniment en un “programa d’aquests del matí només per a ‘marujas’” doncs ja ni t’ho explico.

És que és molt millor tenir ministres de Cultura que se sàpiguen 'El novio de la muerte’ i que el cantin a tot pulmó quan veuen desfilar el Cristo de los Legionarios. Només li demano a Déu que el Govern de Sánchez arribi fins a la pròxima Setmana Santa i que tota Espanya vegi que el seu ministre de Cultura no se sap cap himne militar. I que jo pugui veure-ho al meu flamant televisor en una d’aquestes processons retransmeses en directe, si és que no s’ho carreguen també, de les poques coses bones que fan a la tele.