Mira qui canta

Si per alguna cosa ha passat a la història el canal de televisió MTV és per haver forçat la música popular a convertir-se en un entreteniment visual. El vídeo musical ha enterrat definitivament aquell vell espectador d’òpera que tancava els ulls perquè el curs del que passava a l’escenari no el distragués de les harmonies musicals. Ara la música s’escolta amb els ulls oberts. I és clar, quan s’escolta amb els ulls, el resultat és semblant a quan es menja amb els ulls. Tothom prefereix un gelat cobert de xocolata que un plat de bledes bullides. Així també la música ha acabat forçant els cantants a establir una aposta estètica i, després d’uns anys d’indefinició i resistència, com en els jocs d’atletisme, s’han imposat els afroamericans i les dones. I per sobre de tots dos, les dones afroamericanes, expressió sintètica del poder i la bellesa. Només les rosses primes poden competir amb alguna possibilitat en aquest imaginari col·lectiu.

Durant anys, les lluites al fang van ser una fantasia eròtica ­posada ­en escena pels antres per als amants de les palles que abunden als Estats Units. En alguns locals de la costa Oest, es sortejava entre els clients ser empastifat i tirat a terra per dues dones enmig del fang i era una bona ocasió per riure-se’n dels beneits, els rednecks i els borratxos en el seu comiat de solters. Les lluites al fang de dones han evolucionat, i en l’última edició dels premis MTV era fàcil veure que els grans contendents partien d’aquesta vocació fins a elaborats videoclips, però l’essència era la mateixa. Era curiós que dos dels vídeos finalistes mostressin amb detall la capacitat de cantants com Beyonce o Niki Minaj per agitar el múscul radicat en el gluti major al seu gust.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Es podria especular molt amb les implicacions que ha portat a la música el fet de ser mirada. Les actuacions en directe s’han convertit en posades en escena molt complexes, on s’ajunten els ventiladors, les plataformes, les projec­cions, els cossos de ball, el fum, el vol amb cable i faixes, les barres de local de strippers i fins i tot en els casos més notables, dobles que substitueixen i creen efectes vi­suals al servei d’estrelles en números més pròxims a la màgia que a altres formes d’ubiqüitat.

Entrar pels ulls és una expressió que utilitzem per definir aquelles coses i persones que ens sedueixen visual­ment. La música avui entra pels ulls i només en alguns casos, precisament per aquesta estratègia que consisteix a contrariar el que és majoritari, es pot aconseguir la rellevància. Els premis de la MTV fa anys que ni tan sols guardonen els millors video­clips, sinó que elegeixen entre les estrelles més rellevants la cançó més ben embolcallada, però desaprofiten una oportunitat per destacar el talent visual, l’enginy o l’humor, que moltes vegades només apareix en vídeos d’artistes poc coneguts i sense consagrar per la popularitat. MTV és una màquina fagocitadora, que ha deglutit fins i tot el consum de drogues, l’actitud de dolenteria, la tasca del narcotraficant, les lectures superficials del feminisme i l’activisme social, el militarisme i l’avantguarda tecnològica al servei d’un acudit visual que acompanya una cançó pop. És una desviació del gust que ens obliga a exclamar, constantment, mira qui canta.