Reflexions d'un parent de xarnegos

Diplomàtic almerienc nascut a Albox i criat a Vélez-Blanco, he consumit unes 330 caixes de cava al llarg de la meva vida. 4.000 ampolles. De petit demanava tebeos per reemborsament al carrer Aribau de Barcelona. Rebia El Coyote del venerat Mallorquí. Els meus ídols futbolístics eren Basora -volia assemblar-me a la daina de Colombes- i Zarra. Vaig estudiar a Oriola amb competents jesuïtes catalans. Cantàvem «Rosa d'abril, morena de la serra, de Montserrat estel…».

La primera urbs important que vaig visitar va ser Barcelona. La vaig admirar abans que Madrid el 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic amb què el règim de Franco presumia; una nit se'm va aparèixer a les Corts el gran Kubala en un bolo de l'Espanya Industrial. Provincià, em va sorprendre que es jugués de nit. Una cosa inesborrable Ladislao fent proeses. Vam estar a Badalona, que ja devia comptar amb més gent de Vélez que la que quedava al poble. Hi tinc amics íntims. Visitàvem un paisà i em vaig sorprendre quan en carrers diferents dos velezanos emigrats reconeixien la meva mare («¡Home, Doña Encarnación!...»).

A les oposicions vaig disfrutar llegint Vicens Vives i Reglà. Destinat a Bolívia, vaig picar com un passerell i vaig importar una caixa de xampany juntament amb vins Paternina i Torres. Cras error el primer. Vaig reflexionar: «Però, pocavergonya, si el cava és bo, de preu assequible i tu ets aquí per promocionar tots els productes espanyols. ¿Què hi guanyes donant els calés als francesos i no als de Sant Sadurní?». No vaig comprar xampany mai més. Cava i més cava. A La Paz vaig muntar a la ràdio del pare Gramunt un concurs on el guanyador anava amb Iberia a Madrid o Barcelona. Dos dels cinc temes que vaig escollir eren Gaudí i Amadeu Vives.

Desitjo que el Barça perdi 6-0 amb el Madrid, però no disfruto en absolut, al contrari, si cau amb el Chelsea. Penso -i ho dic encara que resulti blasfèmia als madriles- que el trident Messi-Neymar-Suárez és millor que Benzema-Bale-Ronaldo. Vaig treballar bastant, com altres d'Exteriors, perquè Barcelona aconseguís els Jocs. Vaig ser part del comitè organitzador i em vaig esponjar, com si es tractés d'Almeria, quan va sortir bé.

Com a ambaixador a l'ONU vaig insistir intrèpidament perquè Kofi Annan rebés Pujol. Vaig al·legar la importància de Catalunya i la talla intel·lectual de l'honorable. Es va aconseguir, i no era fàcil, perquè tots els polítics, presidents regionals i ministres del món volien la foto amb Annan. Quan venia a Espanya de consultes (guerra de l'Iraq…) comprava sempre per al meu fill magdalenes Martínez i Cola Cao (amb algun problema a la duana ianqui amb el Cola Cao). Vaig recomanar sovint a grups dels EUA que visitessin Catalunya («home, Andalusia és preciosa, però si ja hi van estar fa quatre anys, ¿per què no veuen Barcelona i el romànic?»). Compro menjar per al meu gos fet invariablement a Catalunya i no demano que em receptin medicines d'altres indrets d'Espanya. Boicotejar productes de zones d'Espanya em sembla un error. Acabo. Publico els meus llibres en una editorial catalana i uns petits estalvis per al meu retir estan en un banc català.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que he descrit és normal. Ho faig jo i ho fan el 97% dels diplomàtics espanyols. Consumim i defensem el producte català com el canari o l'andalús. ¿Per què topo ara amb  l'«Espanya ens roba» i amb proclames de desmembrament? ¿Resulta que Basora o Serrat, que van omplir la meva vida, no eren espanyols? ¿Idealitzava dos estrangers? ¿Joan Manuel és menys meu que Cecilia? No. ¿He de treure els meus diners del banc català? No, reso perquè no me'n donin motius. ¿He de renunciar a les magdalenes Martínez, frenar el meu consum de cava i transitar del tot al de Requena, que també està bo? ¿Hauré d'abandonar el fuet català i comprar exclusivament el d'El Pozo, de qualitat similar? ¿Canviar la dieta del gos perquè m'irrita la cançó de l'enfadós del robatori? Els que tributem a Madrid, la comunitat que més aporta a la bossa comuna, sentim amb estupor això d'«Espanya ens roba». ¿Robatori a Catalunya, consumint amb gust els seus productes? Sóc molt reticent a canviar els meus usos, però ¿puc descartar-ho del tot en el futur amb el que sento d'algun dirigent català en què s'intueixen no només invencions sinó una condescendència irritant envers els que som d'altres comunitats?

ASSeURE'S i parlar és necessari, i veure si hi ha greuges reals -diverses comunitats creuen tenir-ne- o inventats pel victimisme, però ¿pot un president constitucional asseure's a negociar el monotema de la ruptura d'Espanya? Una altra visió funesta no descartable: ¿puc amb satisfacció entreveure una Lliga sense Barça i Espanyol? Amb satisfacció, res, zero; sóc madridista però no tonto, una Lliga sense ells quedaria coixa. Igual que una Espanya sense Catalunya. ¿Com quedarien Barça i Espanyol? Una perspectiva gens agradable.