La molesta similitud entre el cas sirià i l'iraquià

Hi ha clares diferències -logístiques, de context...-entre el probable atac a Síria i el que es va fer contra l'Iraq, però hi ha una incòmoda similitud, la que en els dos casos la base jurídica és dubtosa; per a molts puristes, inexistent.

Les diferències són patents: en aquella ocasió, en bastants països, centenars de milers de persones, per raons no sempre pacifistes, van sortir al carrer per protestar; ara el tema ens rellisca.

Llavors, destacats governs occidentals, com França i Alemanya, estaven furibundament en contra d'atacarSaddam Hussein. Ara estan encantats.

El 2003, l'objectiu de la coalició era clar: acabar ambSaddam, canviar de règim a l'Iraq; avui la finalitat perseguida sembla més limitada: ¿castigarAssadper utilitzar armes químiques?

Fa 10 anys el presidentBush, encara que també va recórrer a l'ONU en un primer moment, volia sense vacil·lació anar endavant, atacar. AraObamahi va arrossegat. No l'entusiasma la intervenció; el farà presoner de les seves paraules («siAssadtravessa la línia vermella de les armes químiques…»), ostatge, en suma, de la seva advertència. Si no actua, la credibilitat del seu país estarà en joc.Obamagairebé resa perquè els inspectors declarin que no hi ha hagut utilització d'armes químiques o que no està provat que va serAssad el criminal. Els inspectors no li donaran aquesta satisfacció, apuntaran directament o veladament al dirigent sirià o s'escapoliran en les seves conclusions.

Una altra discrepància: a l'Iraq, la rereguarda dels dos països punters en la intervenció, els EUA i la Gran Bretanya, estava compromesa en la causa. Avui, la veu amb clara desconfiança. AIanquilàndia, encara que es demostri queAssadha gasejat a consciència la seva gent, només el 27% aprova que se li doni una dura lliçó. El 47% voldria que el seu Govern se'n rentés les mans. A la Gran Bretanya, segons una enquesta aThe Guardian, el sentiment seria semblant.

Llavors, finalment, es pensava (erròniament) que la caiguda deSaddamportaria tranquil·litat a l'Iraq. Ara, es desconeix què passarà a Síria si es deposa el seu dèspota.

Ara ve l'empipadora però crucial similitud. Davant el molt previsible veto de Rússia al Consell de Seguretat, l'atac es faria sense la benedicció de l'ONU. Això fa que la seva legalitat sigui qüestionable. La Carta de l'ONU només reconeix dues raons per atacar un país: que es faci en legítima defensa o que el Consell de Seguretat ho autoritzi per salvaguardar la pau internacional.

Com que avui a Síria no es dóna cap dels dos supòsits, els governs activistes -el britànic, per exemple-,

Notícies relacionades

Jerusalem i Teheran continuen amb els bombardejos recíprocs

Israel vol arrossegar els EUA a la guerra amb l’Iran tot i les reticències de Trump

recorren a la doctrina de la ingerència humanitària; és a dir, de la responsabilitat moral d'intervenir quan un Govern està fent barbaritats i, per les baralles dins del Consell, la comunitat internacional es veu impotent per actuar. L'argument és ètic i bonic però això no el converteix en plenament legal d'acord amb la normativa internacional. La doctrina de la ingerència humanitària no és reconeguda per molts països i la Carta de l'ONU diu el que diu; no la preveu.

La realitat és tossuda. Qui estigui temptat, per un comprensible imperatiu moral, de fer cas omís de l'ONU ha d'acceptar irremissiblement que això era el que argumentava el presidentBush.Si sostenim que la guerra de l'Iraq va ser escandalosament il·legal, també hem de concloure inevitablement que la imminent de Síria també ho és. Un escrupolós tractadista diria que aquesta encara ho és una miqueta més.