Insults i 'fair play'

Aquests dies, a Boston, enganxats en arbres i fanals, proliferen uns pasquins amb la imatge d'un esportista. És la d'un tal Brady, una estrella del futbol nord-americà, que no té res a veure amb el nostre, que juga al New England Patriots, el club que la temporada passada va guanyar brillantment el campionat nord-americà en l'espectacular cerimònia de la Super Bowl. Resulta que ara ha sigut acusat de participar en una conspiració per desinflar lleugerament les pilotes ovalades amb què es juga el seu esport perquè així se'n facilitava el control, encara que també es vulnerava el reglament, que exigeix que mantinguin una determinada pressió. Sembla que hi ha proves suficients per incriminar l'esmentat jugador, i d'entrada ja ha rebut una sanció per la qual es perd quatre partits oficials i a més a més deixa de cobrar els corresponents copiosos emoluments que li haurien correspost. L'escàndol és considerable. El prestigi del jugador i el seu equip n'han sortit molt malparats. I encara podria ser que la justícia hi intervingués i la pena arribés a proporcions més grans. N'hi ha que dubten que Brady pugui tornar a jugar per com ha quedat de malmès el seu prestigi en un país on el fair play es considera una exigència moral dels esportistes i l'opinió pública castiga fortament els que l'incompleixen.

Mentrestant, a una coneguda estrella del Barça se li ha imposat per part de les autoritats esportives una sanció per haver insultat un jutge de línia en un partit. Es perd també quatre partits oficials, i a més a més ha de pagar una multa que no es pot considerar gaire lesiva donats els ingressos que percep. És cert que hi ha polèmica sobre la veracitat puntual de les paraules i del sentit que se'ls hauria d'haver donat, però els encarregats de repartir justícia consideren que no hi ha discussió possible sobre els termes utilitzats i la intencionalitat despectiva per part del jugador. No obstant, amb seguretat, entre l'afició culer la seva imatge no ha patit menyscapte pel seu comportament i és disculpat amb els atenuants de torn: el possible error del jutge de línia insultat i l'escalfament amb què es disputava el partit, en què un enrabiat Barça intentava venjar-se d'una sonada derrota.

Els dos casos tenen similituds, però també diferències. Dos esportistes, estrelles als seus respectius equips, han mostrat comportaments que, si es confirmen, són vituperables. Però no sé què hauria passat si el comportament hagués sigut a la inversa. Suposo que a Amèrica els insults als àrbitres també deuen estar severament penats. En canvi, a Espanya, els tripijocs utilitzats pels jugadors i els clubs per aconseguir un millor resultat no només amb prou feines mereixen càstig dels jutges sinó que a més a més són estimulats pels seguidors de l'equip al qual pertanyen. Per començar, els responsables de l'estadi manipulen la longitud de l'herba i el seu grau d'humitat en funció de les característiques del joc de l'adversari, perquè no pugui desenvolupar les seves habilitats, amb el beneplàcit o com a mínim el silenci còmplice de la Federació. Els aplegapilotes reben instruccions de demorar la devolució de la pilota quan s'acosta el final del partit i el resultat és favorable per al que juga a casa. Hi ha jugadors admirats per les seves qualitats escèniques al rebolcar-se amb grans mostres de dolor i trigar llarg temps a recuperar-se quan la bota del contrari a penes ha arribat a acariciar els seus turmells. Perdut el màxim temps possible, cinc segons després corren com daines sense cap símptoma de mal. Fins i tot alguns són qualificats de mestres de fer la piscina per saber simular una caiguda dins de l'àrea, sancionable amb un gairebé letal penal, sense que en realitat s'hagi produït cap intervenció per part d'un contrari. ¡Que llest que és el tal, com ha sabut enganyar l'àrbitre!, exclamen els seus admiradors, que sospiren perquè es renovi la fitxa a un actor tan consumat. Per no esmentar el parsimoniós trot que practiquen els jugadors quan s'han de retirar del camp per ser substituïts per un company i el resultat que figura al marcador els sembla satisfactori i pretenen mantenir-lo els escassos minuts que falten per a la finalització. Ja sé que els àrbitres amenacen de prolongar els partits quan observen els comportaments descrits, però sempre es queden curts.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I és que el fair play dels anglosaxons amb prou feines ha penetrat en la nostra cultura esportiva, almenys en el terreny futbolístic professional. Una mostra d'això és la frase públicament pronunciada per algun alt directiu o entrenador abans d'un partit, sobretot si és davant d'un rival sòlid: «El que és important és que guanyem, encara que sigui amb un gol a l'últim minut i gràcies a un penal injust». Això sí que és passió pel resultat i no per l'esport.

Economista.