30 març 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Un dels tòpics del món de la faràndula diu que l'espectacle ha de continuar, passi el que passi. El xou no es pot interrompre encara que l'artista estigui afectat per una tristesa descomunal, incommensurable, profunda. Tots tenim al cap la imatge del pallasso que riu mentre el seu cor es dessagna per una mort, per una desgràcia recent. Fa uns dies, el tòpic s'ha tornat a fer real en la figura de Diego el Cigala, que va sortir al mític escenari del Hollywood Bowl de Los Angeles hores després que la seva dona morís.

Mentre anava en cotxe, he escoltat moltes vegades el magnífic disc que fa uns anys van gravar el cantant flamenc i Bebo Valdés. Moltes de les cançons -boleros, coplas, tangos- parlen de pèrdues irreparables, de desenganys i de desolació. Moltes, també, en perfecte sintonia, parlen d'un amor intens i arravatat. El tenia mig perdut en un racó d'on en va sortir per instal·lar-se com a banda sonora de l'estiu, mentre fèiem camí amb la C. Tinc ben present, doncs, l'esborronament que provoquen els laments del Cigala, aquelles precises lletres que parlen de desesperació i que són, alhora, una catarsi. Les cròniques diuen que el dia del concert va actuar sense esmentar en cap moment el patiment que vivia. La música ja ho deia tot: «esas cosas simples que quedan doliendo en el corazón». N'hi ha que sempre tornen als llocs on van estimar la vida. I és aleshores quan el final és una mica menys cruel.