LA MEVA PRECIOSA BUGADERIA
Tres postals d'estiu
1. Bob Dylan cantant cançons de Sinatra no és segurament la cosa que un definiria com a so típicament estiuenc, però per alguna misteriosa raó que no aconsegueixo dilucidar no puc parar d’escoltar Shadows in the night. És terriblement humà escoltar Dylan intentant no desafinar gaire amb el seu filet de veu cantant Les fulles mortes o The night we called a day. La seva veu és la menys adequada del món per a aquestes cançons. És més o menys com si Björk es posés a cantar èxits de María Dolores Pradera. Però el que li falta de capacitat vocal ho supleix en emoció. Són les cançons amb més sentiment que li he escoltat a Dylan en dècades. I imaginar-me Dylan a l’estudi en pla crooner, mussitant Some enchanted evening m’omple d’una estranya tendresa i, em reconcilia amb un Dylan que dóna l’esquena al públic i sembla profundament fastiguejat cada vegada que trepitja un escenari.
2. El foc va aparèixer de sobte a l’horitzó: una gran columna de fum marró que semblava molt llunyana. Però mitja hora després, la columna s’havia eixamplat horriblement i s’acostava a casa meva a una velocitat increïble. Vèiem alguns avions –pocs segons deien els meus veïns, que ja han viscut altres incendis– llançar aigua sobre les flames que no minvaven. Els helicòpters sobrevolaven la zona intentant crear tallafocs. Ens van venir a avisar que havíem de deixar casa nostra amb el que dúiem posat. Ens vam traslladar a una masia des d’on vam poder veure l’autèntica dimensió del foc, que ara tenia tres fronts. A la masia hi arribava gent buscant informació i un camió ple de cavalls. Els nens deien que un cavall s’havia asfixiat, però va resultar que no era veritat. Els camions cisterna anaven a tota velocitat cap al foc. El vent canviava constantment. No vaig poder evitar pregar perquè les flames no arribessin a casa meva. La meva casa, els meus pobres arbres... No, per favor. Sento vergonya per demanar que el vent s’emporti el foc lluny de casa meva. Les galtes em cremen, més de vergonya que de calor. Tant de bo pari el vent, tant de bo.
3. Comença el dia encapotat i La Concha està semibuida, només poblada per nens que aprenen a surfejar i per dones grans que recorren la platja, amb decisió i poder, com si fossin les mestresses de l’univers, amb casquets de goma de flors blaves. A la sorra jeuen les restes de la nit anterior: condons, gots de plàstic, papers, bosses de patates fregides, tiretes, burilles. Un únic treballador de la neteja de l’Ajuntament està recollint les escombraries. És un home negre, amb una armilla groga fluorescent. Un tímid raig de sol apareix entre els núvols. Les senyores dels casquets de flors blaves diuen que al final del matí potser escampa, però que no te’n pots refiar. L’home mira un moment al sol que es torna a amagar, i segueix netejant.
