ARTICLES D'OCASIÓ
On comença la precarietat laboral
Tinc una amiga que dirigia una petita companyia de teatre. Amb l’esclat de la crisi, es va trobar que un munt d’ajuntaments per als quals treballava li exigien cobrar en negre, saltar-se les mesures de seguretat, les condicions laborals dels seus treballadors i els drets llargament lluitats. Va acabar tancant, és clar. Fa poc vaig conèixer una noia que treballa per a la confederació hidrogràfica d’un dels nostres rius més cabalosos. Després d’estudis i especialització, el màxim que ha aconseguit és que aquesta empresa estatal la subcontracti per a determinades tasques, però amb la condició de fer-se autònoma i facturar els seus serveis. Així compten amb ella, però sense oferir-li una estabilitat. És interminable la llista de persones que han vist reescrita la seva relació laboral amb l’Estat els últims anys i que t’expliquen casos que voregen la legalitat. Si els empresaris privats forcessin així les situacions, podrien rebre una inspecció i carregar les conseqüències de la sanció. Però ningú sanciona el sancionador.
Els últims anys, la Comissió Europea ens ha obert expedients per massa coses. Espanya s’ha convertit en un protagonista no desitjat de multitud de plets, on afectats de tot tipus reivindiquen la injustícia dels canvis regulatoris a mig partit en les relacions amb l’Administració. Per no parlar de la nostra infame promoció de les energies renovables, que ens ha convertit en la vergonya internacional, a part de condemnar-nos al furgó de cua de la innovació i el foment de les energies netes. Però no acaba aquí la garrotada habitual, sinó que també, en un últim episodi, les autoritats europees estudiaran a fons el nostre mecanisme de regulació de la competència perquè tenen dubtes que compleixi la norma i estigui sàviament constituït per coneixedors dels diferents sectors que siguin independents de la política i l’empresa dominant. Boicotejar la regulació i trampejar amb la lliure competència no sembla la millor recepta per fer-se passar per un govern liberal. Però aquestes són les incongruències nacionals.
Però sí que convindria aturar-se sobre els recargolaments contractuals que l’Estat està practicant amb els seus treballadors. No sembla gaire exemplar que s’intenti superar el forat de l’economia submergida sent un ocupador que obliga els treballadors a falsejar la seva condició, que els força a mentir i presentar una situació no real, que els aboca a la subcontracta i la feina escombraries com faria el pitjor dels explotadors privats, que els impel·leix a fer-se autònoms de broma o crear empreses falses per així poder-se alliberar (l’Estat, no el treballador) de les despeses en Seguretat Social i abaratir costos. L’exemple és un dels més eficaços recursos polítics: comportar-se en l’esfera pública com un pretén que es comportin els altres en l’esfera privada. Però que lluny que estem de tot això. Pareu-vos, si no, a preguntar, i resoleu si l’Administració no s’ha convertit en un cap aprofitat i avantatgista en aquests últims anys.
