Shakespeare, patates i suor

Ciudad Real. 42 graus a les quatre de la tarda. Quan baixem del tren, una onada de calor seca ens tomba, com si algú s’hagués deixat la calefacció encesa al carrer durant els últims deu anys. El taxi que ens condueix a Almagro porta la ràdio amb un programa de coplas on sona una cançó que feia anys que no sentia: Perlita de Huelva cantant “precaussiooooón, amigo conductor, la senda es peligrooosa”. Creuem els carrers del poble, blancs i silenciosos, completament deserts, com si una catàstrofe nuclear hagués acabat amb la gent i els gats. La representació començarà d’aquí unes hores, quan el sol baixi i les parets de calç blanca hagin xuclat tota la calor que hagin pogut. I no podria ser més adequada: Sueño de una noche de verano. Shakespeare al Festival de Teatro Clásico d’Almagro. Sortim de l’hotel, vacil·lants, per menjar alguna cosa abans de la funció. A la preciosa plaça Mayor, amb els seus rectilinis edificis amb finestres verdes, hi ha una mica d’animació i nens amb gelats per tot arreu. Ens asseiem en una terrassa a l’ombra. La carta proposa tapes contundents més pròpies del desembre que del juliol: migas, gachas, asadillos, be... Ens decidim per les atemporals croquetes i el no menys atemporal pernil. I aigua, litres d’aigua. Les croquetes són bones; el pernil, no. Tastem l’albergínia d’Almagro: una onada de pebre vermell, vinagre i comí, un plat que Dulcinea li devia servir en algun moment a l’enginyós Hidalgo, com a aperitiu dels duelos y quebrantos.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

La cua del teatre a l’aire lliure fa la volta a la cantonada. La gent s’aprovisiona d’aigua, refrescos, vanos, qualsevol cosa perquè aquesta calor asfixiant no acabi amb nosaltres. Quan els llums s’apaguen, no se sent ni una mosca. Els actors s’apoderen del gran escenari amb una passió i una alegria desbordants. Salten, boten, ballen, són bosc, elfs, bruixots, atenesos, amants ofesos, infortunats, luxuriosos. Estan xops de suor. Es canvien de roba i al cap d’un minut mullen la nova a una celeritat temerària. Shakespeare brota de l’escenari, immortal i entremaliat, com sempre. Salvatge, romàntic, impressionant. L’atzar demo­níac de les relacions amoroses, els equívocs, el destí que ens porta a enamorar-nos de qui no ens hem d’enamorar són encarnats per aquest grup d’actors de Los Angeles amb una força increïble. Les estrelles, nombroses aquesta nit, espien curioses l’escenari, ple de suor i flors.

Un cop acabada l’obra, tornem a la plaça, ara plena de gent a les dues de la matinada. Els actors criden un cambrer de qui s’han fet amics, que els rep encantat. Comencen a fluir les cerveses i el vodka. I desenes de plats de patates braves amb una mena d’asadillo casolà, recepta de l’àvia del cambrer, que els actors, encara brillants de suor, devoren amb fruïció. Aquest, en un anglès encomiable, reparteix begudes i pa, i cuida del nombrós grup amb celeritat i carinyo. “Jo porto el teatre clàssic a les venes; el teatre és la meva vida”, els diu als actors. I aquests aixequen les copes a l’uníson: “¡I la nostra!”. En algun lloc, Shakespeare, qui vulgui que hagi sigut, contempla l’escena amb gana i nostàlgia. Algú demana més patates.