Rihanna i el seu comptable

La cantant i sex symbol Rihanna va demandar el 2012 els seus comptables perquè intuïa que li estaven cisant la pasta de mala manera. Una cosa semblant li va passar a Leonard Cohen, l'apoderada del qual, mentre ell reposava feliç en aquell monestir budista en què et deixen beure i fumar, va fer el que li va donar la gana amb el seu compte bancari, cosa que va obligant tan digne octogenari a tornar a llançar-se a la carretera. Però Rihanna ha preferit venjar-se dels seus suposats estafadors amb el videoclip de la seva nova cançó, Bitch better have my money, que podríem traduir per Més val que em tornis els diners, cabró. El vídeo pretén escandalitzar a base de nus, orgies i violència desfermada, però només aconsegueix indignar perquè la cançó és més dolenta que la tinya i perquè ja estem tots farts de tarantinades d'estar per casa.

Conscient que ja ningú s'escandalitza davant de res -bàsicament, perquè al món pop ja res no vol dir res, tot ens la pela i els escàndols es van acabar als 60, quan detenien els Stones per consum de drogues-, la discogràfica ens avisa al principi del clip que el que veurem és fortíssim i pot ferir la nostra sensibilitat. O sigui, que ara l'escàndol és un invent de les multinacionals per veure si venen algun disc.

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

A Bitch better have my money, Rihanna i dues petardes més segresten la dona del comptable -el pobre Mads Mikkelsen, fantàstic actor danès que dóna vida al doctor Lecter a la sèrie Hannibal-, la tusten, la droguen, la torturen i només els falta sodomitzar-la amb un pal de selfie. Que escandalós, ¿eh? Sembla que les persegueix un xèrif  -Eric Roberts, germà gran de Julia, la carrera del qual oscil·la últimament entre el videoclub i el videoclip-, però elles se surten amb la seva. Moral: com li cisis a Rihanna, que Déu t'agafi confessat.

Això és el que s'entén avui  per provocació en el món pop: vídeos idiotes a càrrec de dives els culs de les quals ens sabem de memòria. Rihanna, Lady Gaga, Miley «¡Ara sóc bisexual!» Cyrus, Beyoncé o Amber Rose constitueixen una banda sonora d'allò més coherent amb aquesta època de merda, però a vegades tanta coherència acaba per treure't de polleguera.