La roda
Més que un nom d'un carrer
De Pau Casals, com de moltes altres figures destacades i destacables del nostre passat recent, sabem el que sabem, poca cosa. Sabem que té un carrer dedicat a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya, sabem que el seu nom està indefectiblement associat a la interpretació d'El cant dels ocells i sabem, també, que va ser ell qui l'any 1971, a les Nacions Unides, va pronunciar la històrica frase: «I'm a catalan» en una reivindicació emocionada i emocionant de la raó de ser del nostre país. Més enllà d'això, més enllà d'una placa de carrer i de la imatge icònica de la seva figura abraçada a un violoncel, el record col·lectiu que tenim de Pau Casals no acaba de fer justícia a la dimensió universal d'un dels catalans més internacionals del segle XX.
La seva contribució al món de la música, i de la cultura en general, va ser tan important que encara avui la seva figura és una referència incontestable i reconeguda arreu del món, potser, fins i tot, més que no pas a Catalunya. Però el que dóna un caràcter únic i excepcional a aquest personatge és la coherència i l'exemplaritat del seu compromís extrem i inequívoc amb la pau i amb la llibertat. Si per alguna raó hauríem de no oblidar mai Pau Casals és per la seva altura moral, per la manera com, en un moment difícil i perillós, va saber donar la cara i jugar-se la vida per aquests ideals i per aquestes causes.
Per aquest motiu, Albert Einstein va dir d'ell: «Pau Casals ha sabut comprendre amb clarividència que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal, que dels qui el cometen». Ell no el va voler tolerar i per això, en agraïment, la ciutat de Barcelona li va dedicar, ara fa 80 anys, l'avinguda que encara porta el seu nom. La setmana passada, l'ajuntament va recordar aquella data amb la presència de la seva vídua, Marta Casals. Un record i un reconeixement més que merescuts.
