Els 500 números del 'Popu'

La revista de rock Popular 1, coneguda familiarment com el Popu, acaba d'arribar al número 500 d'aparició ininterrompuda -va néixer el 1973- i, per celebrar-ho, els seus fundadors, Bertha M. Yebra i José Luis Martín (en art, Martin J. Louis), van organitzar una gran festa dijous passat a Luz de Gas, a la qual vaig assistir a manera de disculpa personal per haver-los mirat molt per damunt l'espatlla en la meva boja joventut, quan em pensava que era el tipus més llest de la premsa alternativa des dels meus articles a Star o Disco Exprés. Aquells temps, fins i tot en el periodisme pop hi havia trinxeres. En una banda hi érem els observadors avantguardistes, criats als pits de Tom Wolfe i Hunter S. Thompson i practicants d'un cert distanciament irònic sobre el món en general i el de la música en particular, i a l'altra, hi havia els que havien venut la seva ànima al rock and roll, mostraven tics de groupie i disfrutaven enormement retratant-se amb els seus ídols. O sigui, que els nois de l'Star i del Disco Exprés ens consideràvem -¡pobres provincians amb pretensions!- uns intel·lectuals i vèiem els del Popu com una colla de taujans addictes al heavy metal i altres aberracions que no rebrien mai el nihil obstat de David Bowie, Bryan Ferry i altres santons de la nostra església particular.

No sé perquè ens va servir tanta exquisidesa. L'any 1980, tant Star com Disco Exprés van desaparèixer, mentre que el Popu ha arribat viu i amb bona salut -el José Luis em va dir que en venen uns 14.000 exemplars mensuals- fins als nostres dies. I encara els queden diners per muntar festes i convidar-hi gent com jo.

Per aquelles coses que només passen a Barcelona, no havia intercanviat mai cap paraula amb la Bertha i el José Luis tot i compartir el mateix espai físic i mental. Els vaig trobar encantadors i, oblidats els radicalismes juvenils, tremendament coherents. Ara la revista la dirigeix el seu fill César, però ells encara hi són, supervisant. I continuen escoltant música. Continuen sent devots del rock dur, però em va sorprendre saber que el José Luis s'ha fet fan de Johnny Cash i que no evita el millor country. 35 anys després de la debacle de l'underground barceloní, em vaig adonar que, en el fons, tots havíem estat sempre al mateix vaixell: els del Popu a la proa, convençuts que navegaven en la bona direcció; els del Star i el Disco Exprés, repartits per la nau i pensant en el moment en què ens estavellaríem contra algun escull.

La història ha pres partit pels creients sobre els estetes, i ara -com va dir el senyor Martín des de l'escenari- Popular 1 és la segona revista musical més longeva d'occident, després del Rolling Stone nord-americà (l'espanyol tanca un dia d'aquests, per cert).

De traca

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

Altres revistes continuen al peu el canó en aquesta època en què sembla que ningú de menys de 50 anys compra cap disc, i Vibraciones va aguantar fins que, en la meva condició de redactor en cap, me la vaig carregar a base de treure a la portada gent com John Foxx o Howard Devoto, que no interessaven pràcticament a ningú. Rockdelux n'és un bon exemple. O Ruta 66, encara que ja no hi hagi al capdavant els meus vells amics Ignacio Julià i Jaime Gonzalo. Reconec que no les compro perquè amb la britànica Mojo ja en tinc prou, però sento admiració pels seus responsables, per tota aquella gent a qui la vida li va canviar gràcies al rock and roll, com reconeixia Lou Reed en una de les seves cançons. Eternament fidels al seu primer amor, han aconseguit a més guanyar-se la vida a costa seva, cosa que ja és de traca.

Donava voltes a aquestes obvietats dijous a la nit a Luz de Gas, sobri com una col·legiala (no com en els vells temps), mentre parlaven Bertha, José Luis, Jordi Sierra i Fabra o Federico Navarro, col·laborador molt dotat per a la stand up comedy al que no se li va acudir res millor que dir, quan va anar a buscar feina al Popu, que li agradaven els Dire Straits i Supertramp, genuïns anatemes per a l'amant del rock dur. Jo l'hauria fet fora del meu despatx a puntades, però la Bertha i el José Luis el van contractar. I és que no he conegut mai un devot del heavy metal que no fos una excel·lent persona, com demostra Fortu a Tele 5.