#ouyeah
Autonomia caudal
A la paraula verano li passa com a algunes parelles que conec. Juntes tenen un sentit molt diferent de si les parteixes per la meitat. Però què passa quan la dissecció no és ni de lluny simètrica ni equitativa. Què passa quan les talles per un altre lloc que no és la meitat. Hi ha gent que s'ha quedat a mitges per sempre per culpa d'haver-se deixat trossos de l'ànima en la relació. I per allà pul·lulen, deambulen, ronden mirant de completar-se de coses que els falten per culpa d'un altre que se les va emportar. I com que no les troben en ningú nou, estan condemnades a traficar amb la seva pròpia insatisfacció. A morir per falta d'un mateix. A culpar el nou del que algú del meu passat em va robar.
Són cues de sargantana. Es mouen, semblen vives, però en realitat van deixar d'estar-ho el dia que els van dir adéu. Van ser víctimes d'un futur que les va enganyar. I segueixen així, mirant de foragitar la soledat a base d'espasmes, com si les hores fossin mosques per allunyar d'un mateix. Això els va passar per diluir el jo en un nos-altres qualsevol. Per oblidar-se de conjugar la primera persona del singular. Van deixar de ser dos i van creure que sent un serien més feliços. I acostuma a ser sempre massa tard quan s'adonen que no. Que aquell temps ningú els el tornarà.
I què passa amb l'altra part. Aquella meitat a la qual li extirpen de cop la cua, part fonamental en la definició del jo. Doncs aquí es dóna un fenomen meravellós que els biòlegs encara no encerten a entendre del tot. De cop i volta, d'alguna manera que encara continua sent un misteri, les cèl·lules comencen a regenerar la part que faltava fins que la reconstrueixen. Fins que es repara completament el dany causat. Fins que la cua torna a ser cua. I aquí no ha passat res. Ells ho anomenen autonomia caudal. Els psicòlegs ho anomenen resiliència.
Jo crec que no s'atreveixen a anomenar-ho pel seu nom: enamorar-se.
Tots tenim més o menys autonomia caudal. Capacitat autoregenerativa natural. Aixecar-se d'un revés emocional creant-se un univers nou del no-res. El paio que va inventar allò que un clau treu un altre clau, realment la va clavar. Però l'important no és simplement tornar-se a emocionar. L'important és fer-ho sempre com la primera vegada. Sense cap diferència entre la cua que et van tallar i la que has tornat a generar. Tornar al punt zero amb la mateixa il·lusió del primer dia. Viure com Dori buscant Nemo. I creure't que per fi l'has tornat a trobar.
Jo no concebo enamorar-me d'una altra manera que no sigui per sempre. Si no és etern, per a què exigir-se una exclusiva, escolti que no em compensa, que no em val la pena. Per a això estan les follamigues. I els amics de sempre. I la gent que t'estima de debò. La que t'estimula intel·lectualment. La que et fa somiar. Tota la resta, és subcontractable. Com ho definia categòricament el meu amic Pedro Ruiz: El clau, pel que val. Ni un euro més.
Per això, aquí tens un altre consell que no m'has demanat: si t'has d'enamorar, fes-ho com les sargantanes. Recorre a la teva autonomia caudal. Extirpa't les cèl·lules mortes, deixa que es queixin fingint estar vives, i tu centra't en la relació que vas a regenerar. Concentra't a construir un univers nou. Un llenguatge nou. Un nou historial. Una cosa que pugui durar. Perquè aquesta vegada pot ser que sigui així. I si al final no ho és, mai ho visquis com una pèrdua de temps, ni de bon tros un fracàs. Perquè si totes les coses que s'acaben haguessin de ser considerades un fracàs, en aquesta vida tot, absolutament tot, estaria destinat a fracassar.
Notícies relacionadesI sobretot, quan la gent et miri amb escepticisme, dissimula la teva condescendència i repeteix-los dues frases:
Tothom es creu que s'ha enamorat alguna vegada. Fins que s'enamora alguna vegada.
