El plebiscit d'Unió Democràtica

En presentar la pregunta que ha de fixar la posició d'UDC davant el procés independentista, Ramon Espadaler la va qualificar de complexa. Però amb actitud franciscana se la pot qualificar d'absurda. Estrictament, no pregunta res. Tampoc es pot saber el significat d'una resposta negativa. Un tast brillant de literatura marxista, però de la de Groucho. Una anàlisi textual col·lapsaria mentalment qualsevol lingüista, de manera que el més assenyat és interpretar-la en clau contextual. Estem en el terreny de l'hermenèutica política: ens cal interpretar la voluntat comunicativa i política del nyap lingüístic.

Donat que Espadaler ja havia parlat de línies vermelles (legalitat, diàleg, UE...), un sí a la pregunta serviria per fixar una posició alternativa al full de ruta pactat, entre d'altres, per CDC i ERC. Una actualització de la tercera via que fixaria una posició política enfrontada a la de CDC. ¿I un vot negatiu? La pregunta no presenta alternativa, però el mateix Espadaler s'ha apressat a subratllar que representaria una desautorització de la direcció del partit. I aquí està la clau. És una pregunta amb lògica plebiscitària autocràtica: o jo o el caos. Un vot afirmatiu legitima la posició de Duran Lleida, i un vot negatiu la desautoritza. La jugada ja no té punt de retorn. Passi el que passi, a Unió es consumarà un procés de bifurcació. Si guanya el sí, els demòcratacristians no podran formar part de la candidatura encapçalada per Artur Mas. Si guanya el no, la continuïtat de Duran a Unió no tindrà cap sentit. Òbviament, en l'ànim de Duran no hi és la idea de reforçar Mas, però el seu moviment no afecta la relació de forces entre independentisme i unionisme el 27-S. El que està en qüestió és el futur de la federació i la modalitat de la llista de Mas.