El comiat de Xavi ens assenyala el camí

N otícia: el Barça acomiada per fi amb dignitat un dels seus ídols. Aquesta vegada sí, aquesta vegada el club va entendre la solemnitat del moment i va convertir un partit oficial intranscendent en un necessari homenatge a un dels jugadors més importants de la seva història. Potser l'Eibar pugui objectar que és una víctima col·lateral i injusta d'aquesta festa, però no val queixar-se quan deixes els deures per a l'últim dia. Per una vegada el protocol havia d'estar per sobre de qualsevol altra consideració: el Camp Nou devia un gran homenatge a Xavi i sobretot es devia a si mateix tancar netament la trajectòria d'un mite.

Al llarg de la història blaugrana hi ha hagut massa portes mal tancades al Barça, massa dols que no s'han viscut, massa ferides que no s'han curat a temps, i que després tornen com un bumerang.

El barcelonisme se sap de memòria els seus adéus fracassats, la seva incapacitat per acomiadar-se dels seus ídols, com demostra aquell trist comiat de Guardiola com a jugador i el seu estrany adéu com a entrenador, sense temps per a cap dol. A Xavi l'ha beneficiat sens dubte el context de victòries, la foto plàcida del moment: el partit contra el Deportivo, amb la Lliga guanyada i a punt de les dues finals, semblava programat expressament per a la festa.

Intel·ligència i delicadesa

Xavi i el Barça han viscut en una simbiosi tan profunda que és difícil desentranyar on comença l'un i s'acaba l'altre, per això era tan delicat el moment de la separació. Aquesta vegada la institució ha mesurat els temps amb intel·ligència i delicadesa: se'l va deixar anar a negociar enmig de la competició, es va esperar el moment just per anunciar l'adéu i dissabte al Camp Nou es va fer just el que tocava abans, durant i després del partit. El seu gran moment de forma deixa seriosos dubtes sobre si al futbolista li pot quedar encara futbol de veritat per a una estona més al màxim nivell, però ningú es podrà retreure que no se'l va acomiadar correctament. I si amb això no n'hi hagués prou, és la primera vegada que s'anuncia solemnement que és un viatge d'anada i tornada, i que Xavi se'n va per tornar, una mica de sentit comú però també sense precedents.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Les eleccions, que estan a tocar, segurament han ajudat el club a vigilar amb cura tots els detalls: les urnes sovint provoquen demagògia i electoralisme barat; benvingudes siguin si serveixen per pressionar positivament. En una temporada cada vegada més rodona, cau un altre mite negatiu del barcelonisme: per fi hem après a acomiadar un dels nostres ídols.

En aquest clima de concòrdia amb el passat, queda per resoldre l'últim conflicte: el guerracivilisme entre les famílies del Barça. El dia que aparquem perverses accions de responsabilitat, venjances als jutjats i ressentiments diversos, podrem començar per fi a viure en pau. Queda per caure l'últim mite, el de la pau social del barcelonisme. L'emocionant comiat a Xavi ens n'assenyala el camí.