26 d’oct 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Si alguna cosa pots deixar als fills és el record dels moments en què vau conèixer plegats l'art i la bellesa. Quan pugui, els duré a veure el Panteó i els caravaggio i uns quants vermeer i joies minúscules i delicades com les natures mortes de Morandi, a Bolonya. I els faré escoltar Bach i Mozart i m'agradaria que llegissin Carner i Auden i Szymborska, i que veiessin Els dublinesos de Huston. I milers de petits detalls d'orfebreria o construccions fetes de marbre: tot allò que alimenta la matèria de la qual estem fets.

I també els duré, quan pugui, a Mauthausen, allà on van patir i morir milers de catalans i republicans i gitanos i jueus, innocents, engolits per la grisa persistència assassina, arrossegats per les pedres, ofegats, famèlics, asfixiats, cremats.

Els hi duré no pas perquè sàpiguen que el mal absolut pot conviure amb l'absoluta bellesa, no pas per informar-los de tots els racons -també els més foscos, al costat dels lluminosos- que té l'ésser humà. Els hi duré perquè vegin que és real, que va existir i que existeix, que els graons de l'escala i el mur i el precipici i les latrines i els ganxos encara hi són. I perquè s'adonin que just al costat del camp hi ha poblacions tranquil·les i felices que també ho van ser mentre Mauthausen era l'infern. Perquè prenguin consciència que mai no es pot callar ni fer veure que no em toca a mi quan un altre pateix l'horror i la injustícia. Sobretot per això.

Temes: Mauthausen