Com aspirar a més
Com una creació culinària d'avantguarda -no necessàriament aconseguida- combinant sabors extrems que se succeeixen un darrere l'altre a la boca: així és l'Espanyol. No només ara, no només aquest any; sempre, almenys des que jo tinc ús -oficial- de la raó. Les il·lusions i els cops de realitat van alhora. Com que sóc del corrent optimista del periquitisme, em mantenen viu les primeres, i amb les segones espero que passin ràpid i intento que no em condicionin (si l'equip punxa, canvio de tema tard o d'hora: no m'acostuma a venir de gust alimentar el disgust escoltant resums o tertúlies).
Aquesta temporada, estant en la franja amable del ventall de possibilitats blanc-i-blaves, també ha sigut un anar i venir d'estats d'ànim. És més, els últims sis o set partits ens han sacsejat emocionalment com una boleta solitària en un bombo de loteria: cabreig després del partit contra l'Elx a casa, il·lusió contra el Vila-real o l'Athletic, baixada amb el Llevant, alegria contra el Granada i ahir, una altra vegada, un regust amarg (em salto conscientment el derbi, és tema diferent). Una altra vegada sembla que Europa s'allunya, però ningú assegura que la setmana que ve no puguem excitar-nos un altre cop si els resultats afavoreixen l'equip.
Notícies relacionadesEn realitat, sent raonables, hauríem de considerar que el més positiu de tot és que a aquestes altures encara no s'hagi descartat matemàticament la participació europea. Amb una plantilla de circumstàncies -tan de circumstàncies com cada any, almenys, des del 2007- i un entrenador al qual, de tan nou, alguns volien tornar abans que caduqués la garantia, una anàlisi en perspectiva ha de ser forçosament alegre. Per això, quan parlem amb gent que no està relacionada amb el club, el que ens comenten en general és una cosa que s'assembla molt a «escolta, l'Espanyol, aquest any, molt bé, ¿oi?».
Un grup motivat
¿Hem d'aspirar a més? Evidentment, sempre he cregut que és un llast que cada any l'objectiu principal sigui conservar la categoria. Estic convençut que aquesta idea condiciona la mentalitat amb què es fitxen i juguen els futbolistes de l'equip. I els entrenadors. Per aquest motiu en temporades anteriors, arribar als 42 punts ha significat automàticament una baixada de rendiment enorme. Que aquest any no hagi sigut així, crec intuir, té a veure amb la presència d'alguns elements especialment motivats, i segur que un d'ells és l'entrenador Sergio González. Periquito convençut, li deu venir de gust sincerament veure l'equip respectat i triomfant. Com a qualsevol futbolista que hagi sorgit del planter. Que reflexionin els que han de fitxar d'ara endavant, i calibrin el valor de la motivació extra professional: Sergio n'és la prova.
