Aquest equip necessita un jugador líder
Un equip de futbol és com la Generalitat: per funcionar necessita un president, i en canvi resulta una mica grotesc pensar en un lideratge col·lectiu. Les propostes per mantenir Mas en el seu càrrec però diluir el seu poder envoltant-lo de tres o quatre col·legues provoquen estupor i són font reiterada de broma per inversemblants. De la mateixa manera, al terreny de joc és fonamental que algú dirigeixi els altres, organitzi i estructuri, i posi en marxa les jugades d'atac. Si no existeix aquesta figura, la cohesió desapareix i baixa el nivell d'efectivitat.
Aquest jugador líder és el que fa uns anys es deia el cervell de l'equip, i acostuma a tenir un gran prestigi, encara que el golejador de torn sigui el que acabi sent més conegut i premiat i firmi més autògrafs. Tots tenim al cap noms de líders d'equip, habitualment centrecampistes d'atac, que infonen alhora tranquil·litat i entusiasme així que tenen la pilota controlada i alcen el cap com alertant que passarà alguna cosa important.
En aquests moments, a l'Espanyol no hi ha ningú que faci aquest paper. S'intueix una certa intenció que Marcos Asensio sigui aquest líder, però diria que és massa jove, massa nou i, potser, massa atacant per controlar ell tot sol el centre del camp periquito i vertebrar els seus companys. La conseqüència: no hi ha centre del camp com a taller creatiu. És només un espai de transició entre una defensa que treu pilotes com pot -i quan pot, que no és tant sovint com desitjaríem- i una davantera amb qualitat però sense claredat. En aquestes circumstàncies, a la defensa se li exigeix una solidesa per sobre de la mitjana, perquè les poques oportunitats dels atacants periquitos no es vegin contrarestades pels gols que encaixen.
Mercat d'hivern
El partit d'ahir és un exemple de tot això: com que la defensa no va ser prou sòlida i la davantera no va crear pràcticament ni una ocasió de gol (i pràcticament és ja per si mateix un eufemisme indulgent), la victòria era una ficció i l'empat, una gesta complicada. Marco Asensio ho va intentar, però arribar a trencar les línies de l'Atlètic no és una cosa senzilla i feien falta idees més clares que les que es podien, amb prou feines, intuir.
Ahir, tan sols el talent de Pau López va permetre que la derrota fos, almenys, digna. Aquest noi, a qui injustament alguns desaprensius van crucificar a les xarxes socials després d'una golejada de la qual no va tenir cap culpa, està creixent a gran velocitat i cada jornada està en el top 10 dels destacats: el més trist és que la seva rellevància és indici de resultat pobre.
Ben aviat s'obrirà el mercat d'hivern: no sé com estan les gestions per a l'arribada del Míster Marshall xinès, ni si les urgències econòmiques -deute, endarreriments salarials, ERTO- permetran destinar uns quants diners, pocs, a un fitxatge mínimament acceptable. Però estaria bé que a la segona part de la Lliga l'equip tingui un líder de debò. Escoltin, no pot ser més difícil això que trobar un president de la Generalitat adequat.
