Moltes casualitats no són una casualitat
Encara que amb el pas del temps, i han passat tres lustres, la memòria es deteriora, ho recordo més o menys així. La productora Zeppelin, dirigida per José i Secundino Velasco, era la responsable d'una sèrie diària que Tele 5 emetia abans de l'informatiu de la nit, El Super, i durant diverses temporades va aconseguir un èxit considerable. Però començava a mostrar símptomes de debilitat, i la cadena els va comunicar que planejava tancar-la. Això suposava deixar la productora sense el seu principal actiu i moltes persones sense feina, i per això els Velasco es van posar a pensar com substituir-la. Van trobar un programa que acabava d'estrenar un petit canal holandès, Veronika, en què es gravaven els millors moments d'unes quantes persones que vivien tancades en una casa als afores d'Amsterdam, per després, convenientment editats, oferir els millors moments de la seva convivència. La idea era innovadora només en part.
Els programes denominats de realitat són els únics creats directament des de i per a la tele; tots els altres tenen antecedents en cine, ràdio i teatre. Els realities no, són pura televisió. Així, anys abans que John de Mol creés Gran hermano, la NBC va emetre en prime time Unsolved misteries, a l'èxit del qual el van seguir Rescue 911 o America's most wanted, que passen per ser els primers programes de telerealitat. Però la MTV també va oferir The real world en el llunyà 1992; i fins i tot Supervivientes, amb el títol Expedición Robinson, va néixer aquell mateix any creat per Charlie Parsons.
Quan directius de Tele 5 i Canal+ van visitar Gran hermano, es van trobar una casa fosca, envoltada de filats i en la qual unes gallines convivien amb un grup de persones que només dormien. Era l'antítesi d'un espectacle televisiu. Però era una cosa nova, encara que també cara: construir la casa, omplir-la de càmeres i gravar tot el dia per a resums diaris de mitja hora era molt costós. Per això, inicialment el projecte es va rebutjar.
Però el procés va coincidir amb la sortida de Quiero TV, plataforma de TDT de pagament que es va estrenar en aquells moments. Els seus responsables van comprar la idea. Hi havia un plató (la casa), obert les 24 hores, per la qual cosa hi podia haver un canal que emetés en directe el que passava en aquella mansió. La fórmula semblava atractiva: una nova manera de veure la tele, amb un contingut innovador. Vía Digital també ho va entendre així, i amb l'entrada de les dues plataformes de pagament el projecte va començar a ser assumible pel que fa a la qüestió econòmica. Resolt l'assumpte financer, van començar els preparatius (que es van allargar més de tres mesos), en què hi va haver una intel·ligent campanya de màrqueting que va fer que el programa fos molt conegut fins i tot abans de la seva estrena.
Mentre arribava el moment, Tele 5 va tancar El Super i va posar al seu lloc, a l'espera de la gran estrena, un petit concurs que s'emetia al Regne Unit els caps de setmana. I va passar que ¿Quién quiere ser millonario? (així s'anomenava originalment, encara que s'anunciava com a 50x15) es va convertir en aquell breu espai de temps en un èxit enorme. I com a la televisió no es canvia mai el que funciona, es va haver de buscar un altre horari per als resums de Gran hermano. L'únic espai lliure era la sobretaula. Però, ¿com es podia col·locar a les 16.00 hores un xou tan innovador en una franja de públic tradicional? ¿Com es podia desaprofitar tanta inversió en un moment sense gran teleconsum? Per aquest motiu, i per donar-li la màxima notorietat possible, es va decidir aprofitar la possibilitat de connectar en qualsevol moment amb la casa: amb avanços matinals, després de l'informatiu de la nit i dedicar-li també un espai a Crónicas marcianas. Després, els genials Xavier Sardà i Joan Ramon Mainat i el divertidíssim Boris Izaguirre van descobrir que allà hi havia un culebró en temps real, i la resta ja la coneixen.
L'èxit va ser enorme i, gairebé per casualitat, el que era un programa setmanal de prime time amb resums diaris, es va apoderar de tota la programació del canal i va crear un precedent que avui continua i que no té res a veure amb l'original holandès. Però el primer Gran hermano tenia a més una característica que no s'ha tornat a repetir, ni ho farà: a l'entrar a la casa, els seus concursants no sabien què passava a fora i van actuar amb total naturalitat. Ara, els que hi participen saben què s'ha de fer per cridar l'atenció i guanyar-se un futur lloc de tronista. I, és clar, no és el mateix. Però és just reconèixer el mèrit als que ja fa 15 anys que estan reinventant un format i trobant, inventant-se i ficcionant situacions i personatges que fan que molta gent continuï veient-lo. Cap altre país ho ha aconseguit i això diu molt a favor dels seus responsables. L'èxit de Gran hermano no és una casualitat. Encara que de real ja tingui molt poc, d'innovador no tingui res i d'interessant, encara menys.
