Un ventall massa obert

Thomas Piketty, l'economista de moda, ha rebut crítiques d'alguns col·le-gues seus per no tenir en compte el joc dels preus relatius del capital i el treball en la distribució de la riquesa. D'altres han centrat els seus dards en el seu oblit de distingir entre la distribució funcional de la renda i la personal. Sembla que el citat autor reconeix, encara que sigui parcialment, algunes de les crítiques i està disposat a introduir algunes correccions a la seva obra. Però ningú pot discutir-li dos mèrits. El primer és haver recollit una quantitat ingent d'informació a escala mundial sobre la distribució de la riquesa. I el segon és haver despertat l'adormit interès per l'equitat en els seus col·legues, obsessos de l'eficiència.

El tema de les diferències de renda i riquesa pot ser abordat des de molts angles. Des d'una perspectiva microeconòmica té interès conèixer la distribució del valor afegit que l'empresa genera entre els seus participants, els seus stakeholders com s'ha posat de moda dir. I si ens limitem al factor treball, el ventall salarial és una dada reveladora, ja que l'angle de la seva obertura és un primer indici de les desigualtats que després reflectiran les dades macroeconòmiques. Els molts estudis realitzats fins ara posen de manifest que per tot arreu en els últims decennis el ventall no ha parat d'obrir-se de forma espectacular. Sobretot, però no només, als Estats Units. Recentment dos especialistes han calculat que si el 1965, de mitjana, el màxim executiu de les grans corporacions ianquis percebia una remuneració que era 20 vegades la de la mitjana dels seus empleats, aquesta proporció s'havia situat en 295,9 vegades el 2013. Es fa difícil trobar justificants per a aquesta espectacular evolució.

En un intent de frenar aquesta tendència, el Congrés dels EUA va aprovar el 2010 la llei Dodd-Frank, que exigia que les companyies cotitzades a la borsa publiquessin anualment la proporció entre el salari més elevat i el que de mitjana perceben els seus subordinats. Suposo que amb això es buscava que la por a la vergonya reduís la cobdícia dels que tenen a les mans l'angle d'obertura del ventall. Però fins ara les martingales dels grups de pressió han paralitzat l'aplicació de l'al·ludida norma sota l'excusa, peregrina, de la dificultat que a la pràctica suposa aquest càlcul.

El 2014, una enquesta a càrrec de dos professors de la Harvard Business School va deixar molt clar que la majoria dels americans consideraven desproporcionats i socialment inacceptables els elevats sous dels executius de les grans companyies. I això que, per falta d'informació, creien que la proporció era només d'1 a 30. Si haguessin sabut que era de gairebé 10 vegades més, la seva indignació hauria crescut en intensitat.

Suïssa és el segon país del món en la classificació segons la magnitud de la proporció que ens ocupa. Els màxims responsables de les seves grans corporacions perceben una compensació que és 148 vegades la del seu empleat mitjà. Està lluny de la nord-americana, però no deixa de ser substanciosa. No obstant, fa un parell d'anys es va celebrar un referèndum per mirar d'establir un màxim de 12 i la proposta va sortir derrotada. És difícil saber si el resultat va ser a causa de la reduïda proporció que es pretenia o al rebuig de qualsevol tipus de regulació en aquesta matèria.

En la classificació, Alemanya ocupa el tercer lloc seguida d'Espanya, que li trepitja els talons: 147 i 127 són els respectius valors de la proporció. No està gens malament. Ja voldríem nosaltres ocupar un lloc tan destacat pel que fa a productivitat o innovació, per exemple, dos variables que suposadament depenen de la qualitat de la gestió. Però no sembla que hi hagi una relació de causa-efecte entre la remuneració de l'alt executiu i el comportament de l'empresa. Prova d'això és que al Japó és de 67 el coeficient amb el qual s'ha de multiplicar el salari mitjà d'un empleat per conèixer el que percep qui ocupa la posició més alta. I, ¡oh sorpresa!, Suècia, Noruega i Dinamarca se situen al furgó de cua dels països avançats des del punt de vista de les diferències de renda que es generen a l'empresa. Tenen una consciència col·lectiva que limita voluntàriament les desigualtats. I si hi ha una cosa que distingeix les firmes escandinaves és la qualitat de la seva gestió.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Seria convenient introduir mesures que ens fessin perdre posicions en aquesta classificació. Ja sé que els liberals a ultrança s'hi oposarien, convençuts que perdríem eficiència. Però l'evidència no abona en absolut aquesta creença. Si més no, s'haurien d'imposar restriccions a les empreses pertanyents a sectors regulats, com són els serveis públics, on el mercat juga un paper si no nul com a mínim molt limitat en la fixació de preus i tarifes.

Economista.