Anar al contingut

Llibres de text

Manel Fuentes

Siguem clars, el dia de Sant Jordi és meravellós, però no és el millor dia per comprar llibres. Les aglomeracions i els dependents contractats exclusivament per a l'ocasió, que fan el que poden davant unes prestatgeries que a penes coneixen, no ajuden que el moment de la compra es disfruti si la peça buscada no és una de tantes. Hi ha altres coses boníssimes que giren al voltant d'això, és clar. Passejar, viure l'ambient, dir «t'estimo» d'una manera bonica, exercir de ciutadà en un dels dies més bells de l'any... El cas és que aquest any, a part de la passejada i la rosa, el que em feia il·lusió era, paradoxalment, comprar dos llibres amb els meus fills entre la gentada.

El primer va ser l'últim assaig de Jorge Wagensberg amb aire de memòries, Algunos años después (Nowbooks), amb vocació d'estimular en els alumnes l'esperit crític, bàsic per al funcionament d'una societat intel·lectualment exigent. Ens falta molt d'això i Wagensberg ho sap fer. Amb els seus llibres, ja siguin d'aforismes o assajos, a través dels museus que estructura (¡quines reflexions tan saboroses al voltant del CosmoCaixa ens regala en l'últim llibre!), o en una simple conversa d'amics. La veritat és que a Jorge, a part d'admirar-lo, l'estimo. Estar al seu costat sempre produeix gaudi intel·lectual. Sempre et fa somriure en algun punt. Sempre aconsegueix que neixin en tu noves preguntes per seguir debatent amb els col·legues. Vaig tenir la sort que col·laborés amb mi a la ràdio i de passejar amb ell per un bosc o a la vora del mar disfrutant amb els seus ulls de nen i les seves reflexions de savi. Al seu costat la sorpresa per la vida i la celebració dels acabats de la Naturalesa s'encomanen. Vaig tenir la sort de presentar un dels seus llibres i per la meva proximitat amb ell podria haver evitat la cua de dijous, però no. Volia fer-ho exhibint la meva condició d'admirador i de pare. La meva gratitud bé mereixia aquesta litúrgia.

Conèixer i estimar

El segon llibre és un misteri per a mi. Però me'n va arribar una frase fascinant. Va ser de casualitat, presentant el documental d'Anna Llauradó Tu también puedes, la asignatura pendiente, una proposta per combatre la pobresa infantil des de les escoles, quan Pablo Jiménez, professor d'Àgora, va dir: «Només pots jutjar algú quan el coneixes completament, i llavors ja no el pots jutjar perquè has començat a estimar-lo». És de La voz de los muertos, d'Orson Scott Card, i em va semblar més sucosa que la bíblica «no jutgis i no seràs jutjat». Pablo va explicar que el llibre narra l'obcecació per explorar la vida dels morts amb més mala fama del poble per intentar comprendre'ls. Quin bon exercici d'empatia, ¿no trobeu? Quina recerca més educativa. Diuen que és literatura juvenil, però ¿no creieu que el repte que planteja és vàlid i necessari per a molts adults?