El foc libi

Les flames del foc libi estan travessant les fronteres veïnes. Serà difícil per a Europa i el nord de l'Àfrica viure molt temps amb això. Estem a un pas d'una primitiva guerra civil tribal en què intervenen organitzacions extremistes sofisticades.

Amb dos parlaments, dos governs, dos exèrcits, dues visions oposades, Líbia és un país esquinçat per episodis de la lluita pel poder entre molt diverses faccions i milícies, o entre regions i tribus, alimentada per la polarització regional. Sense una urgent cooperació regional i internacional, i sobretot entre Egipte, Aràbia Saudita, Algèria, Qatar, els EUA i Europa, és probable que s'arribi a la desintegració i el col·lapse. És imprescindible el consens, no només per evitar una despietada guerra civil a la porta sud d'Europa, sinó per lluitar contra les organitzacions extremistes com Daesh que va assassinar 21 egipcis, en una escena macabra, un senyal inequívoc d'alarma i del perill de la propagació de la crisi als seus veïns. Un nou front s'ha obert al Mediterrani.

No és estrany que Líbia sigui insegura i caòtica. Ha de reprendre la seva història, interrompuda per Gaddafi, que va deixar rere seu el seu llegat. Un règim totalitari que durant quatre dècades va deixar el país desproveït de qualsevol funcionament d'institucions d'Estat. Això explica la lluita i el despertar de les identitats. Líbia és una nació profundament dividida. Les seves identitats ètniques són complexes, amb més de 140 grups tribals i tres principals regions enfrontades: la Cirenaica a l'est, la Tripolitana a l'oest i Fezzan al sud. A més, la forces que van participar en l'enderrocament del règim tenen ideologies enfrontades, des d'una visió de futur ultraliberal fins al fonamentalisme extrem.

Sobre el terreny, la situació és impredictible. Uns 231.000 milicians deambulen per carrers i deserts imposant la seva llei. És necessari desarmar-los o integrar-los en un nou Exèrcit, la policia o altres institucions legitimes. Els reptes són enormes per establir un sistema democràtic. Restaurar l'ordre i la unificació passaran per impulsar el creixement, recuperar el sector de l'energia (clau en l'economia), rescatar els 700.000 milions d'actius estimats repartits per 45 països i iniciar la reconstrucció.

Els libis han de trobar ara la manera de consensuar i definir un nou sistema coherent, per sobre de les identitats i les lluites ancestrals. Un marc equilibrat que hauria de tractar d'unir l'est i l'oest, és a dir Trípoli i Bengasi, i que creés una identitat nacional i estructures representatives on es trobin còmodes les diverses parts del país. Encara que el federalisme és temut i podria conduir a la ruptura. A Líbia se li amunteguen els problemes, i necessita suport internacional per acabar amb la violència desenfrenada, restaurar la seguretat i dissoldre les milícies, i sobretot, és una prioritat per a la veïna Europa per tres raons de pes: el petroli, el terror extremista i la immigració.

El moment és crític abans que el foc s'estengui. Egipte i Algèria, els dos importants estats àrabs fronterers, han de jugar un rol determinant per impulsar una reconciliació nacional i ajudar en la lluita contra els corrents extremistes. Ara hi ha un adversari comú.

I la UE ha de decidir el seu paper en l'àmbit internacional i els interessos d'Europa. Pot posicionar-se com un jugador, o decidir ser un mer soci financer o un apèndix d'altres potències. Europa és el veí i aliat natural d'aquesta regió, a més d'intervenir-hi per raons històriques, geogràfiques, econòmiques, i ha de recolzar les aspiracions de democràcia i llibertat. La forta interdependència i els múltiples canals de transmissió són evidents. No implicar-se serà perillós i tindrà un cost massa elevat.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La intervenció militar de l'OTAN l'any 2011 no va aconseguir impulsar una transició cap a una democràcia inclusiva. Qualsevol acció present o futura ha de formar part d'un pla coherent i d'enfocament global, que tingui en compte les aspiracions legítims de tots els libis, l'única solució racional al conflicte. En cas  contrari, l'enfrontament seguirà i les seves radiacions s'estendran amb més morts i tragèdies.

L'aixecament a Líbia va estar  impulsat per la manca de llibertat, no només pels diners del petroli. La pregunta és si es pot arribar a un Estat democràtic finançat per les exportacions de petroli i que distribueixi la riquesa entre els seus ciutadans. La resposta, per experiències d'altres països semblants, és negativa. Els libis han demostrat que estan disposats a sacrificar el més valuós, la seva vida, per obtenir la seva llibertat i decidir el seu destí. Ja és l'hora que disfrutin pacíficament d'aquesta llibertat i d'una vida digna.