El conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna
Una guerra desigual de propaganda
La desgastada maquinària propagandística occidental l'erra quan culpa Putin de tots els mals
En aquest pols cada vegada més enverinat que mantenen Moscou i Washington des que van esclatar les protestes del denominat Euromaidan, a finals de novembre del 2013, a Occident s'ha descobert, amb certa sorpresa, el nou poder de la propaganda russa. No és possible negar que aquesta potència no és la ruïna decadent dels temps de Ieltsin i que Moscou ha invertit molt en acció exterior. Però, més enllà d'això, l'explicació de l'inesperat èxit de la citada propaganda recau en la creixent incapacitat de la seva contrapartida: la propaganda occidental. Ocorre que els arguments de la propaganda occidental ja estan tan remenats que cauen en contínues contradiccions. I quan salten només es replantegen dues sortides: el silenci o recurs a la personalització de l'enemic. Dit d'una altra manera: Putin té la culpa de tot. Els suposats tripijocs, argúcies i conspiracions del vilipendiat president són el comodí per escaquejar-se de les pròpies ficades de pota o de dobles vares de mesurar indigeribles.
Aquest subterfugi té dos efectes perversos. El més evident és que contribueix a dissoldre com un terròs de sucre a l'aigua l'argumentari desenvolupat en els últims 30 anys de fallit Nou Ordre Mundial. El setembre passat vam tenir un exemple de fins on es podia arribar per aquest camí: Ràdio Europa Lliure denunciava que Bòsnia, la república federal de facto sorgida dels acords de Dayton, el 1995, era per a Moscou (és a dir, Putin) un model per solucionar el conflicte d'Ucraïna. Després de tirar pel dret a fi de demostrar que el que havia sigut bo per a Bòsnia no ho era per a Ucraïna, l'articulista considerava que el primer cas era el d'un «Estat en crisi permanent», fins al punt que la seva estructura federal «obstaculitzava el seu accés a la Unió Europea i l'OTAN». Per tant, després de 20 anys de mantenir que la Bòsnia de Dayton era la nineta dels ulls de l'enginyeria de pacificació del Nou Ordre Mundial, joia de la corona de la R2P, exemple per solucionar altres conflictes suposadament interètnics -com l'Iraq- ara ja no serveix perquè a Putin li semblaria bé per a Ucraïna. Un missatge amb ressons del castís la maté porque era mía.
No és l'únic cas. Des que Putin va dir allò que Crimea era el «Kosovo rus», ja no hi ha gaire interès a Occident per dissimular que la petita república albanesa és un altre Estat fallit del qual la seva pròpia població s'escapa com pot en els últims mesos. I després vénen Milosevic, Saddam Hussein, Gaddafi: tots aquells malvats la desaparició dels quals havia de ser, en si mateixa, com la de Putin, la solució dels problemes als seus respectius països o els de l'entorn. Per tant, la desgastada maquinària propagandística occidental -majoritàriament anglosaxona i primàriament americana- ataca en una sola direcció però no construeix. Fins i tot devora els seus propis aliats. El «fuck the EU!» de Victoria Nuland o l'espionatge sistemàtic i maniàtic de la NSA
-revelat en detall per Snowden- s'entrecreuen amb la primera oportunitat que troben els republicans per crear-li a Obama dificultats perpètues: ahir a Síria o Ucraïna, avui a l'Iran, amb ajuda de Netanyahu. El segon efecte pèrfid de tot aquest assumpte tan mal portat és que obre importants esvorancs en el teixit polític europeu. Per descomptat que acorralar Rússia és donar pàbul al conflicte; és la millor manera de generar profecies autocomplertes, perquè està cantat que el nacionalisme rus s'exaltarà en la mateixa mesura en què ho faci el dels nostres propis histèrics, alguns fins i tot disposats a refundar la División Azul. Cosa que no ens porta a cap solució. Fins i tot suposant que Rússia no sigui una democràcia la millor manera d'obrir el sistema és dissoldre fronteres no acordonant-lo.
Però el pitjor de tot és que el nacionalisme rus al contraatac està corrompent el sistema polític europeu rellançant i exportant la vella aliança roig-bruna dels temps de Ieltsin. I això li funciona bé, a falta d'una contrapropaganda occidental eficaç. No tan sols perquè s'atrauen els partits de la ultradreta europea. Això és fàcil, donat que fins i tot al Tea Party americà hi ha admiradors de Putin, a qui veuen com un home enèrgic i actiu, decidit partidari de l'ordre i la mà dura, cristià fins al moll de l'os, martell de l'islam; i, per si falta alguna cosa, homòfob. Un excel·lent successor d'Obama, si poguessin portar-lo a la Casa Blanca. Tot un símptoma d'aquesta perillosa transversalitat ultradreta-esquerra radical que amenaça de reduir la política europea a una immensa caldera de nacionalismes recoent-se en les més antigues salses decimonòniques. Cosa que, i això sí que seria el final, ens podria retornar de nou al 1914.
Professor d'Història Contemporània de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.
