Al contraatac
Lara i el cine
El primer llibre de veritat, tot lletra i sense dibuixos, que vaig llegir en la meva vida va ser la història de Helen Keller, aquella nena que a finals del segle XIX vivia en la foscor i el silenci, plena de ràbia. No l'he rellegit, però recordo bé com aquella nena quasi salvatge i furiosa era impossible d'educar fins que el seu pare va buscar una institutriu disposada a encarregar-se d'una criatura de 7 anys cega, sorda i, per tant, muda. Amb enorme paciència, sense rendir-se malgrat que no es deixava ensenyar, Anne Sullivan va perseverar. Infatigable, li agafava la maneta i movia els seus dits per sobre amb la finalitat d'ensenyar-li el llenguatge de signes, però la Helen no comprenia un joc que només la irritava. Al final, un matí, amb les mans de la nena submergides en una font i els dits de la mestra una vegada i una altra desgranant lletres sobre la palma, la nena ho va comprendre. A-I-G-U-A va ser la paraula amb què Sullivan va fer sortir Helen Keller de la seva incomunicació. Quina lectura més emocionant. Com la protagonista, passant les pàgines jo també descobria el que més desitja un nen: aprendre, conèixer, desxifrar el món per sortir de la foscor on s'està sola. Després d'AIGUA, Keller va voler aprendre totes les paraules de manera urgent, perquè és el llenguatge, la capacitat d'anomenar les coses, el que ens dóna poder. Cada paraula és una idea, i com més idees, més possibilitats de sobreviure trobant solucions als conflictes de la vida.
Dissabte passat, a la gala dels Goya, recordava això quan l'equip de La isla mínima pujava a recollir els seus guardons. Les pel·lícules que fem a Espanya depenen en gran part de les televisions. Elegeixen els projectes que es desenvolupen, amb quants diners comptaran i com es veuran. També produeixen les sèries on treballen i adquireixen el seu ofici actors, tècnics, guionistes i directors. En els agraïments, els premiats esmentaven Atresmedia, empresa coproductora del film, un gran grup de comunicació al qual pertanyen Antena 3 i La Sexta, però no anomenaven el seu president mort recentment, una persona que, si bé no solia assistir a gales ni festivals, va influir enormement en el cine de les últimes dècades. Ningú com ell va demostrar que la cultura també és un negoci, que el talent i la creativitat generen llocs de treball i riquesa. Va aconseguir una cosa inusual per a algú de la cultura: ser respectat i escoltat pels polítics i els grans empresaris.
Viure plenament
Ja que ningú ho va fer l'altra nit, voldria recordar José Manuel Lara per l'enorme fe que va tenir sempre en el llenguatge, en tots els llenguatges, ja fos el dels llibres, la ràdio, la premsa o l'audiovisual. Lara sabia que són imprescindibles per fer-nos més forts i viure, com aquella nena cega, de veritat i plenament.
