idees
Any Ovidi Montllor
No és oficial, ni cal, ni li hauria agradat. L'Any Ovidi Montllor és cosa de companys, d'amics, de la gent que se l'estima perquè se'l va estimar, l'hagués conegut en persona o per les seves cançons. L'Ovidi era íntegre, senzill, net de cor, tossut, brillant, sensible, divertit, entranyable. Ho sap el seu germà de l'ànima Toti Soler, també músic i persona excepcional.
La gent d'una sola peça no acaben mai d'encaixar en entorns ambivalents. En general, són menystinguts per poc competitius. No arriben mai a dalt perquè ni saben clavar cops de colze ni se'n recorden de tornar-los. Prefereixen fer-se a un costat i buscar territoris menys disputats per fer i dir la seva, sense condicions, sense claudicar. No tan sols contra la dictadura que ho tenallava tot sinó al marge de les lluites i conspiracions pel poder intern al món de la cançó. Com que es va negar a participar en el que podem anomenar la Gran Conspiració d'aquell petit i malgrat tot benemèrit món, ja en plena transició, va ser cruelment marginat. Sort en va tenir del cine. Quan ni això tenia per sobreviure, passava com podia, enterc, sense queixar-se.
Notícies relacionadesAra queda la seva veu, ben bé com si no haguessin passat els anys. Hi ha sentiments col·lectius que van i vénen. N'hi ha que s'esfumen per sempre. El que ens emocionava de les lletres, la música, la veu inimitable de l'Ovidi brilla com el primer dia, amb el reflex en l'atmosfera del primer dia. Potser és que molts, encomanats de nou pel seu optimisme tan ingenu com lúcid, tornen a imaginar-se que «la fera ferotge aviat s'escaparà».
¿I mentrestant? Mentrestant, escoltem-lo de nou. I penetrem en els seus inesborrables treballs en homenatge a dos grans poetes propers a tothom, Joan Salvat-Papasseït i Vicent Andrés Estellés. El que va fer amb ells l'Ovidi és perenne. Això quedarà per damunt de tot i molt enllà en el temps, mentre hi hagi oïdes sensibles a la veritat de la poesia nítidament transmesa.
