Estat Islàmic, el somni de la raó

Afinals del 2011, Barack Obama va ordenar retirar les tropes nord-americanes de l'Iraq. Va ser una decisió emmarcada en una política exterior que en els seus dos mandats s'ha caracteritzat per anar dos passos per darrere de la realitat. Una política no exempta d'apaivagament, amb el resultat d'una temptativa d'atemptat integrista a Miami, un altre atemptat consumat a Boston i el ressorgiment d'una forma de violència extrema, l'Estat Islàmic (EI). La història, obstinada, demostra de manera constant que els actors agressius no veuen en els gestos conciliadors bondat o voluntat d'entesa sinó una debilitat de la qual aprofitar-se. L'erràtica política exterior d'Obama, entre altres factors, ha provocat l'envalentiment de forces extremistes i l'actual avanç de l'Estat Islàmic al Pròxim Orient. És una màxima ben coneguda: quan el bé es retira, sorgeix el mal.

El grup ha passat per diferents noms des de la seva fundació el 2004 com a franquícia d'Al-Qaida a l'Iraq. A l'empara del caos provocat per la guerra civil siriana va adoptar el seu nom definitiu amb el ferm objectiu d'establir sobre la Terra el seu terrorífic califat. L'EI no sempre va ser així de poderós, i fins i tot el 2007, coincidint amb la formació de la coalició sunnita (recolzada pels Estats Units) a l'Iraq i l'augment de tropes i operacions antiterroristes nord-americanes en aquest país, va estar al caire de la derrota. Però la falta de suport a aquesta coalició de líders tribals sunnites per part del Govern d'Al-Maliki, així com el descens del compromís de Washington amb Bagdad, va portar al renaixement d'aquest grup terrorista i la seva posterior transformació en exèrcit.

Avui l'Estat Islàmic ha establert la seva capital a la ciutat siriana de Raqqa i s'estén perillosament per l'Iraq a través de l'estratègica i rellevant regió d'Anbar, caiguda en desgràcia davant la inacció i la descoordinació dels actors que s'oposen a aquest exèrcit del mal. L'acció que derroti l'EI ha de ser liderada pels Estats Units, donada la seva condició de primera potència mundial, i ha d'adquirir la forma d'una coalició internacional. Esforços en aquest sentit s'estan produint aquests dies a Brussel·les. Però no és suficient. Els Estats Units han de tenir l'habilitat de sumar als seus tradicionals aliats, i amb un paper protagonista, les tres potències regionals de l'àrea, l'Aràbia Saudita, l'Iran i Turquia. Cap d'elles es pot excloure o considerar-se fora de perill. Per exemple, ja s'han detectat moviments de seguidors de l'Estat Islàmic a l'Aràbia Saudita. L'amenaça d'un Govern extremista sunnita com el que constituirien els terroristes a l'Iraq ha estat incentiu suficient perquè els iranians hagin atacat fa escasses dates objectius radicals. Turquia, que veuria seriosament amenaçades la seva estabilitat política i la seva diversificació energètica si l'Iraq caigués, hi ha de participar.

L'Estat Islàmic ha mutat. Manté un component terrorista, però s'ha constituït enmig de la caòtica situació del Pròxim Orient com una força concentrada, i ha perdut l'avantatge de la dispersió que empara els grups terroristes. Ara gaudeix de capacitat d'influència geopolítica, que aprofita per estendre el seu territori i que suposa una greu amenaça per a la ja per si mateix inestable regió. Però la força del seu poder concentrat es pot transformar en el seu taló d'Aquil·les al ser susceptible de ser atacat per una força massiva, coordinada i decisiva.

A aquest esforç s'hi hauria d'afegir un canvi d'actitud del Govern de l'Iraq, que ha de recompondre l'aliança tribal sunnita contra el terror i incorporar-la a les estructures i les polítiques de seguretat de l'Estat. I, és clar, Obama ha de recuperar la imatge de força perduda en la guerra contra el terror. En les relacions internacionals, les associacions es produeixen entre imatges, i els Estats Units no poden transmetre a amics i enemics una imatge de vulnerabilitat. Si alguna cosa ha mostrat l'Estat Islàmic és que Washington, malgrat dependre notablement menys dels recursos energètics de l'àrea i d'haver virat els seus interessos estratègics cap al Pacífic, no pot abandonar la regió. Per la seva part, les potències regionals no poden eludir les seves responsabilitats, ni els aliats europeus dels EUA delegar de forma perenne en Washington.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots els implicats en aquest conflicte contra el mal en estat pur han de reflexionar en la línia d'un activista contra l'Estat Islàmic que opera a Raqqa. En un vídeo difós pel Wall Street Journal, aquest noi es qüestiona, després de l'assassinat d'un company seu, prosseguir la lluita. I conclou que la prossegueix, perquè no fer res és contribuir a l'existència de l'Estat Islàmic. El bé i la raó no poden dormir, perquè produeixen monstres.

Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.