He perdut el temps

He perdut el temps. Que algú m'ajudi, perquè no sé on el vaig deixar. Era un temps així com breu, bonic, delicat, ple de bons moments i d'algun de dolent també. Segur que el reconeixeràs de seguida. No té pèrdua possible, per això m'estranya haver-me despistat amb tanta facilitat. No hi ha un altre temps així. O almenys jo no ho recordo. He perdut el temps i necessito trobar-lo. Raono aquí i ara. O més ben dit, ja.

He perdut el temps amb tu. I la veritat, no sé com m'ha pogut tornar a passar. Perquè aquesta vegada ho teníem tot lligat i ben lligat, en lloc segur, i a sobre sense necessitat de passar per enlloc a firmar. Sabíem que això nostre era especial. Ho sentíem, no feia falta ni dir-ho, ho sabíem i ja està. Ho teníem tan clar que l'únic que ens feia por era deixar-lo escapar. I en canvi, l'hem tractat com si fos d'allò més rutinari. Que estúpids que vam ser, déu meu. Aquesta ocasió era irrepetible i la vida ens va brindar una gran ocasió. Com si després del que hem viscut, ens mereixéssim tornar-nos a estimar, tornar a volar. I tu i jo aquí, com si no anés amb nosaltres. Hem tornat a fer el mateix de sempre, donar-ho tot per fet, sense adonar-nos que el que s'estava fent en aquell moment no es tornaria a repetir més. Mai més.

Però que no s'escampi el pànic, perquè he perdut el temps sol també. He cregut que les coses que no passaven era perquè no havien de passar. Veient-les venir, esperant la vida gratant-me la panxa, en lloc de moure el cul i anar-la a buscar. I d'aquesta manera només et vénen males notícies. Perquè aquesta és la gran diferència entre les bones notícies i les dolentes. Que les dolentes sempre vénen soles, sense necessitat que facis res. Les bones, en canvi, només els arriben als que s'embarquen disposats a naufragar.

Li he exigit a la vida tantes vegades una nova oportunitat. Com si fos alguna cosa més que un dret, com si fos la seva responsabilitat. I ella, que ja és per si mateixa puta quan no li exigeixes res, imagina't quan a sobre li vacil·les i li vas de guais.

He perdut el temps dedicant-lo a gent que no valia la pena. I trobant a faltar els de veritat, dient-los a veure quan ens veiem, mentint-los a ells i a mi una vegada i una altra, deixant passar les seves vides. Esborrant-me de les seves fotos futures, dinant a casa sol, en lloc d'anar a dinar amb la mare. Trucant a paios i paies irrellevants, gastant minuts en coses urgents en lloc de parlar del que de veritat importa, repassant agendes i dietaris en lloc dels revolts i les línies rectes que tendeixen cap a la felicitat.

Per això estic aquí, buscant novament aquest temps perdut. Una altra pèrdua de temps, deus pensar. Però la veritat és que m'importa molt poc el que pensis ara. Necessito trobar aquest temps i tornar-lo a passar. A més a més, m'ho hauries d'haver dit llavors, quan perdia el temps. M'hauries d'haver avisat quan tot m'era igual.

Avui em queda menys que llavors, avui el pas del temps s'ha accelerat i ha agafat velocitat. I no obstant sóc aquí, com un imbècil gastant-lo en una cosa tan improductiva com recordar. Trobo a faltar el temps perdut. I el vull recuperar. El penso recuperar. I el recuperaré.

Avui vull dir les coses que sento quan les senti. Tant hi fa amb qui estigui assegut. I si som al llit ja ni t'ho explico. I si quan l'hi dic no li agrada, allà ell o ella. Avui m'es igual caure malament o regular. Perquè si per caure bé he de ser una altra cosa, prepara't per aguantar. Avui, a més, sóc menys exigent amb els altres. Perquè ara sé el que costa arriscar-se i que difícil que és encertar-la. És curiós, cada vegada jutjo menys i cada vegada em jutgen més. Però també sóc menys transigent amb la falta d'intel·ligència, d'higiene i -sobretot- d'humanitat. Avui crec que una conversa pot ser guaridora. I que un silenci fora de temps et pot acabar de condemnar. Callar és cada vegada més perillós. I negar-se a acceptar alguna cosa pot ser un principi per trobar un tros d'això que anomenem veritat.

Vull dir «t'estimo» quan em vingui bé, sense por del que em puguin contestar. Perquè la por és això que et passa per dins quan estàs a punt de fer el que has de fer.

Avui surto de casa com qui aterra en una ciutat que no ha visitat mai. Amb un mapa diferent cada dia, amb milers de monuments

per visitar. I amb una guia que es diu intuïció. I una maleta anomenada record. I una divisa que no admet cap canvi i que es diu honestedat.

No em malinterpretis, pot ser que tot això et sembli una parida, una pèrdua de temps, o pot ser que fins i tot hi hagis trobat una mica d'utilitat. Però t'ho dic amb tot l'afecte, me la sua. Igualment, tant me fa. Amb amor del bo bo. Muà.

Perquè jo ja he perdut el temps, però del molt bo i en gran quantitat.

Notícies relacionades

Ferraz, la Moncloa i l’UCO

Una opa amb més transparència

Pot ser que m'hagi tornat boig, o vell, o tot a la vegada.

I pot ser que això sigui l'única cosa que no em tornaré mai.