Articles d'ocasió
Quan la mentida fa clic
dominical 637 secció trueba /
Encara recordo el dia que vaig aprendre a mentir. Jo era un nen feliç i ros a qui la gent pel carrer li tocava el cap pel gust que donen els cabells llisos i daurats. Aficionat a parlar, passava hores a casa escoltant la ràdio i anant al mercat amb la meva mare, per tant al tornar els meus germans de l’escola, em dedicava a informar-los de tot el que havia passat en la jornada. Jo era una cosa així com Twitter abans que s’inventés el telèfon mòbil, una mena d’agència de notícies que regalava titulars a tort i a dret. Algun dels meus germans recorda la impressió d’arribar a casa al migdia i sentir-me explicar el comunicat mèdic de la tromboflebitis de Franco amb detalls molt especialitzats, en part perquè el meu germà gran era cirurgià i jo estava familiaritzat amb el llenguatge de la seva professió. El primer dia que vaig aprendre la importància de mentir va ser pel meu pare, que havia robat unes uralites d’una obra i es va burlar de mi i em va clavar una bronca perquè jo li havia confessat amb tota naturalitat a un paleta, que va preguntar per la desaparició del material al meu grup de xavals amics, que era el meu pare qui s’havia emportat les dues peces per fer un llenyer a casa.
Immediatament vaig transformar la meva manera d’actuar. En qualsevol situació, la mentida era el primer recurs. Negar-ho tot. Per sort, uns anys després em vaig adonar de l’error i vaig començar a fer un esforç per recuperar la decència del nen que havia estat. Suposo que aquesta anècdota sense interès li ha passat a tothom de formes molt diverses. Però me n’he tornat a recordar en la tempesta de corrupció política que ens envaeix. Vaig sentir Esperanza Aguirre córrer a negar que coneixia els alcaldes imputats en la trama de Granados, però l’endemà dir que, bé, els coneixia, però no n’era amiga íntima, tot i que havia participat en el seu nomenament. També el president extremeny Monago va córrer a negar que els viatges de plaer que havia fet a les Canàries els havia pagat amb els seus diners del Senat, però l’endemà va prometre tornar les quantitats. No són casos rellevants, però en tots dos va funcionar el deliri infantil de creure que la mentida és el millor escut de protecció, el primer recurs per sortir d’un embolic.
És un mecanisme basat en el fet que quan esclata un problema o una denúncia alguna cosa al teu cap fa clic i recorre a la mentida com el cos recorre a la posició fetal quan pateix un dolor inaguantable. Són records d’infància, són usos de l’experiència vital. La mentida és un company horrible de viatge i és imprescindible detectar l’instant en què s’ofereix com la teva aliada per treure-la a puntades de peu de la teva agenda de recursos d’urgència. Aquests polítics n’han donat un exemple, però les ocasions en què passa una cosa similar són moltes i variades. Se suposa que en l’entorn social, l’ús massiu de la mentida en la nostra vida pública augmenta aquesta tendència, per això és bo intentar ser exemplaritzants amb aquests casos. Mentir ha de comportar conseqüències, perquè ningú, en un altre racó del país, ho percebi com una forma de solució. És bo que el recurs de mentir estigui, dins d’un mateix, a la cua de totes les opcions per sortir d’un embolic.
