Una zona clau de la política exterior comunitària
El Mediterrani també és Europa
El futur de la UE està estretament relacionat amb la capacitat de desenvolupament de tota la regió
El 10 de setembre, Jean-Claude Juncker va presentar la nova Comissió Europea que, una vegada passat aquest dimecres l'examen del Parlament, començarà a treballar l'1 de novembre en un context de recessió econòmica, euroescepticisme i desconfiança en les institucions. Aquests factors van donar molts diputats i ales a les opcions extremes i ultranacionalistes contràries a la UE, desgastant el projecte europeu. És necessari, per tant, el suport intern a una Europa unida i també respostes polítiques apropiades i coordinades davant dels esdeveniments sociopolítics que succeeixen en els seus límits geogràfics.
Les divisions i la falta de voluntat política, en les institucions comunes de la UE i als Estats que la componen, provoquen la seva absència de l'escena internacional, i la incomprensió dels seus pobles i socis. La UE està debilitada en el camp internacional per una dècada de declivi nord-americà, per l'augment del populisme i el poc operant eix francoalemany. El seu paper al veí Mediterrani i en els conflictes allà presents (Síria, Líbia, Egipte, Turquia, l'Iran, l'Iraq o el contenciós palestino-israelià) és gairebé testimonial. Això afecta e l deteriorament dels interessos, les relacions, i la seguretat a tota la zona.
La macroregió euromediterrània no s'ha dibuixat a la pràctica. Malgrat les repetides iniciatives per activar-la i la complexa situació actual, Europa no hauria de considerar el Mediterrani com una història passada o com la zona d'amortiment d'emigrants i turbulències a l'Àfrica i l'Orient Mitjà. L'any que ve es complirà el 20è aniversari de la Declaració de Barcelona i el naixement de l'Associació Euromediterrània que es va pronunciar a favor d'una zona comuna de diàleg i intercanvi. Va ser una fita important, però els objectius del 1995 no s'han complert.
Europa encara no aposta per una visió convincent a llarg termini. Fins i tot la condició de soci avançat obtinguda pel Marroc és una motivació insuficient per al sud. La UE disposa de tres instruments diferents per a la cooperació amb el Mediterrani. Són el procés de Barcelona -una associació nascuda el 1995 entre la UE i els 14 països que voregen el mar-, la política europea de veïnatge -una política iniciada el 2003 de la UE cap als seus veïns-, i la unió pel Mediterrani -una organització intergovernamental de 43 països nascuda el 2008-. Aquestes iniciatives tenen el mateix objectiu: transformar el Mediterrani en una zona de pau, democràcia, cooperació i prosperitat. Cadascun d'aquests plans és, no obstant, estructuralment diferent. Aquests marcs semblen, a vegades, contradictoris i creen confusió, per això mateix cal fusionar-los en un de sol capaç de coordinar la cooperació entre la UE i els seus socis mediterranis. Per descomptat, cada país segueix la política que considera idònia per als seus interessos. Especialment les grans potències actuen d'acord amb aquest interès, i per tant no hi ha obres de caritat.
La política de la UE afirma que està al costat de la llibertat i la democràcia encara que aquestes declaracions no s'han traduït en accions, com s'ha demostrat amb les revoltes populars a les ribes del sud i oriental del Mediterrani. Els veïns del sud, que van apostar per pujar al tren de la transformació malgrat l'alt cost que representa per a les seves vides i economies, se senten sols en aquesta lluita. La UE està immersa en una crisi política i econòmica, i ja se sap que les democràcies són febles en temps de crisi. No és sorprenent que es prioritzin els problemes interns o altres com el d'Ucraïna. Però, ¿no resulta perillós oblidar-nos del Mediterrani?
Notícies relacionadesEuropa no pot mantenir-se aliena al que allà passa. El seu futur està estretament relacionat amb la capacitat de desenvolupament de tota la regió per la forta interdependència i els múltiples canals de transmissió. En un Mediterrani ple de divisió, que es lleva cada dia amb conflictes que ja contaminen la UE, no implicar-s'hi té un cost molt alt. S'ha de superar els murs d'incomprensió, herències i conflictes que estan hipotecant el futur.
La Comissió Europea té una oportunitat perquè el rol de la UE sigui rellevant com a actor internacional. L'Orient Mitjà, el golf Pèrsic i l'Àfrica envolten geogràficament Europa. Hi ha interessos econòmics, energètics i estratègics obvis. La UE és l'aliat natural d'aquesta regió, no solament per raons històriques, geogràfiques i comercials, sinó també com a equilibri en les relacions EUA-Rússia-Xina. La UE s'ha de posicionar com a jugador, i no com a mer soci financer o apèndix dels altres. El Mediterrani també banya les costes del sud d'Europa, les dues regions són molt més que veïns, i haurien de ser propietaris d'un futur comú.
