L'herència del passat
Electoralisme obscè amb la memòria
Mentre ignora la llei sobre els efectes del franquisme, Monago instrumentalitza les viudes de la guerra
Com és ben sabut, el mes de maig de l'any que ve hi haurà eleccions autonòmiques. Fa uns dies, en ocasió del dia de la comunitat, el president d'Extremadura, José Antonio Monago, del PP, va anunciar que el seu Govern donarà una «ajuda permanent» de 300 euros anuals a «totes les dones extremenyes que van viure la guerra i la postguerra». Segons les informacions de premsa, la mesura es destinarà a les 35.000 extremenyes que tenen actualment 75 anys o més. El citat responsable polític va justificar aquesta mesura afirmant que «és una qüestió de dignitat, de justícia i de memòria històrica». Sí, ¡això és el que va dir!, quan resulta que el partit al qual pertany ha fet completa abstracció de la llei 52/2007, de 26 desembre, per la qual es coneixen i s'amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura, més coneguda com a llei de memòria històrica o, millor, de la memòria democràtica davant la dictadura franquista.
Una llei que, encara que tardana i amb llums i ombres, va constituir un intent de reparació per part del poder públic a tots aquells que van lluitar per la restauració de les llibertats a Espanya. L'argument d'aquest responsable polític resulta poc creïble i, sobretot, contrasta amb la negació absoluta del partit governant, al qual pertany, a aplicar aquesta llei aprovada per les Corts Generals, amb el reaccionari i pedestre argument que no interessa a la gent. No es podria trobar més bon argument per a la soterrada justificació del règim repressiu de Franco. Algun exemple d'aquesta negativa governamental, entre altres: els Pressupostos de l'Estat del 2013 i el 2014 han neutralitzat aquella llei al quedar sense dotació econòmica; l'Estat pràcticament s'ha desentès de coadjuvar a la localització de fosses comunes on encara jauen republicans afusellats en la guerra i la postguerra, i en fi, l'obscè despropòsit nacional-catòlic de Cuelgamuros, l'anomenat Valle de los Caídos, l'ominosa i faraònica obra feta a costa del treball forçós de presos republicans, encara segueix plantificat a la serra de Madrid, amb dos feixistes enterrats a la cripta.
Doncs bé, davant la instrumentalització interessada que trasllueix la iniciativa del president extremeny cal tornar a recordar que, com ha estat el cas d'altres estats amb passat repressiu, com la França ocupada, l'Alemanya nazi o la Itàlia feixista, a Espanya les polítiques públiques de preservació de la memòria de la llibertat i de reparació de la memòria d'aquelles persones que van donar el millor de si mateixes per al restabliment de les llibertats davant un règim opressor s'entenien com un signe indefectible de la qualitat democràtica del país. En canvi, l'ocultació o l'oblit -i de vegades el rebuig per acció o omissió del poder públic- del debat sobre el passat i els seus protagonistes és una mostra de dèficit democràtic. Ignorar o amagar les vergonyes del passat per part de les institucions representatives, en especial aquelles que van suposar flagrants violacions dels drets humans, posa de manifest la debilitat dels fonaments democràtics de l'Estat.
Com és sabut, l'any passat el Grup de Treball de les Nacions Unides per a les Desaparicions Forçades va realitzar un viatge a Espanya, i després d'entrevistar-se amb víctimes de la dictadura i amb autoritats estatals i autonòmiques va difondre unes primeres impressions sobre si aquelles autoritats estan fent prou sobre els desapareguts durant la guerra civil i la dictadura. Ja aleshores la resposta dels representants de l'ONU va ser negativa. I afirmaven que l'Executiu ha d'assumir la responsabilitat d'elaborar «un pla nacional de recerca de desapareguts, derogar la llei d'amnistia i jutjar aquí les desaparicions forçades». L'informe definitiu s'ha ratificat sobre això.
Per tot plegat, que un dirigent d'una formació política que ha incomplert una llei de les Corts Generals, sense a més tenir el coratge polític de derogar-la expressament si hi estava en desacord, digui el que diu Monago, constitueix una obscena instrumentalització electoralista. Obscena per la incoherència que posa de manifest la rellevància que per a la salut democràtica suposa una verdadera política pública de memòria democràtica, que repari el dany produït per la dictadura, en aquest cas, a les dones. I obscena perquè es mofa a través d'una ajuda econòmica que recorda l'ominosa funció de beneficència que practicava l'Auxili Social de la Secció Femenina falangista. Tot això, en ple segle XXI, a l'objecte d'obtenir suport en unes eleccions autonòmiques. Deplorable.
Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Pompeu Fabra.
