Reina de Benalmádena

El més llastimós de ser un personatge de ficció és que passes a la història amb els trets de qui t’ha descrit el caràcter i no pas amb la manera de ser autèntica que tu saps que és la teva, més enllà de la literatura. Vull dir, en definitiva, que no estic gens d’acord amb la descripció d’una Lady Macbeth ambiciosa i malèvola, l’essència mateixa del desig de manar i d’aconseguir el poder peti qui peti. Passa això mateix amb altres companys de tragèdia. Em sembla que muntarem un club. L’amic Otel·lo, encarregat del monstre terrible de la gelosia. El company Hamlet, amarat de dubtes i sense saber per on tirar. La parella aquella que ve de tant en tant, aquells dos jovenets de Verona, embadalits amb l’amor impossible. Em rebel·lo, almenys jo em rebel·lo. Us he de confessar que Macbeth, el meu home, tampoc no tenia cap interès en el tron d’Escòcia. De fet, ni tan sols en Escòcia, més enllà del whisky i d’alguns forats que feia amb els amics. Ell es moria de ganes d’anar a passar uns dies a Marbella, com el col·lega del golf, en Sean, que ens explicava les passejades en burro i les paelles arran de mar i el peix fregit i el casino. ¿Ganes de tornar a viure tota aquella tenebror de les bruixes i la punyetera boira i el bosc que camina i les malediccions i els fantasmes? ¿Vosaltres què creieu? Que no, és clar. I si es tracta de tenir ànsia de poder, no ho sé, ens presentem tots dos a l’Ajuntament de Benalmádena, que no té tant de glamur com Cawdor i Dunsinane però és més assequible i assolellat, tu. A més, potser sortim al 'Lecturas' i tot.