¿Existeix la perfecció?

Ningú és perfecte, vam aprendre, però és possible que hi hagi una excepció. Així ho assegura un restaurador de Formentera que acabo de conèixer i admirar. Segons ell, la perfecció no existeix, com demostra l'única excepció, que el seu pare li repetia perquè el consell li quedés gravat al cervell. Si el lector és tan amable pot mirar d'endevinar quina és aquesta excepció, però adverteixo que jo ho vaig provar i em vaig equivocar de dalt a baix. Més endavant de l'article ja ho posarem per escrit, a veure qui l'ha encertat.

Hi ha gent que, sense cap pretensió ni aspiració al reconeixement, i molt menys als premis i a la fama, fa les coses ben fetes -tan ben fetes com li és possible, fins i tot com és possible, tan bé com el millor-, però sense sortir de l'anonimat. Segur que el meu admirat i humil restaurador, que es diu Benja, no ha llegit aquell poema de Joan Maragall que trasllado a la prosa en extracte: «Estima el teu ofici, la teva vocació o la teva estrella, esforça't com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dónes, en depengués la salvació de la humanitat, perquè en depèn, creu-me». El Benja ho aplica com si fos el seu lema, potser més mogut per un amor propi molt ben arrelat a les seves fibres que pel desig de salvar la humanitat, pre­tensió que amb tota probabilitat no entra en els seus càlculs ni els del lector.

La coneixença és d'aquesta setmana mateix. Vam anar a fer un tomb per les parades d'artesania del port formenterenc de la Savina, i després, abans de dinar, una cervesa i quelcom per picar. Alguns dels bars ja tenien les taules parades amb estovalles blanques i convidaven a passar de llarg. Però n'hi ha un que no. Hi pots dinar, consumir només una beguda o demanar un parell de tapes. És el que vam fer. Les patates braves amb dues salses eren un deu, per no dir un onze. Excel·lents. ¿Perfectes? Paraula tabú. Les sardines en escabetx, francament bones. En canvi vam trobar els seitons amb vinagre bé de sabor però tan estovats i farinosos que els vam tornar. «Si vol ens els pot cobrar, però ja se'ls pot emportar», vam dir al cambrer. No havien passat cinc segons que ja teníem el Benja allà, amb la cara abatuda. Els seitons eren preparats a la seva cuina el mateix dia. Li havíem tocat la fibra i no se'l podia consolar ni assegurant-li que les braves eren imbatibles.

Es va retirar compungit i de seguida va tornar amb una explicació: havia canviat la primera matèria, el peix era de procedència diferent i la preparació habitual els havia fet pastosos. A partir d'aquí, conversa. Per compensar ens va oferir un conillet, que en efecte prepara a les mil meravelles. Una cosa va portar l'altra i vam acabar dinant com en les grans ocasions pel mòdic preu de vint o trenta euros per càpita.

A la sobretaula, distesa, alegre i amanida amb licor d'herbes local, va sorgir el tema de la perfecció. El conill era sublim. Les gambes o el frit de pop que prepara, per plorar de felicitat. El Benja, home inquiet, curiós i meticulós, acumula una dilatada experiència en diversos tipus de restaurants, des de xiringuitos fins a cuina mexicana, o regional. Mentre xerra i els cambrers encara van i vénen, la seva mirada de falcó no perd detall. Per l'expressió dels comensals sap com va cada taula. De tant en tant s'aixeca i torna tot seguit. S'estima el seu ofici. A Formentera s'hi troba bé. No demana més. No pretén fer-se ric sinó proporcionar la màxima satisfacció possible als seus ­clients.

Notícies relacionades

Trump amenaça però no actua

La poesia no ven motos

¿I la perfecció? ¿Com és que existeix la paraula i el concepte? ¿Com és que tothom sap què significa i ningú l'ha constatat? ¿Un cristall sense impureses és perfecte? ¡És indiferent! ¿I les obres humanes? Perseguir una quimera com la perfecció, aproximar-s'hi una mica, ja és prou. El Benja sentencia: el meu pare ho repetia sempre, només hi ha un ésser perfecte. Si no es tracta de Déu, vaig mirar d'endevinar... No home no, que el món creat per ell també seria perfecte i ja ho veus. L'únic ésser perfecte és el perfecte idiota (bé, ell va dir gilipolles, però això és intraduïble, si no és que algun lector troba equivalents menys maldestres).

No s'aprèn de tot ni de tothom, però de vegades topes amb individus que mereixen un homenatge, ni que sigui un articlet insignificant de mitjans d'agost, en aquests dies en què la màxima aspiració dels qui no pateixen massa és aproximar-se una mica a la felicitat, i si no són tan pretensiosos es conformen amb el dolce fare niente encara que no el practiquin a la perfecció.