El finançament del sector primari
Les subvencions agrícoles
Cal revisar els criteris d'ajudes perquè afavoreixin els agricultors que de debò les necessiten
El recent debat al Parlament sobre agricultura ha posat en relleu que en subvencions directes de la Política Agrícola Comuna (PAC) els agricultors catalans cobren de mitjana la meitat que el conjunt d'Espanya. Aquesta dada suscita una lectura simplista però en realitat mereix una explicació més àmplia. Segons les últimes dades disponibles, el 32% del valor afegit brut (VAB) d'un agricultor alemany procedeix de les subvencions directes de la PAC, aquesta dada per a Espanya és el 24% i per a Catalunya, el 12%.
Aquesta asimetria neix alhora que la mateixa trajectòria de la PAC. El Mercat Comú Europeu, després Unió Europea o UE, la van constituir principalment països del centre europeu, els quals van prioritzar els productes que podríem denominar atlàntics, particularment cereals i ramaderia de remugants per a carn i llet (boví, oví i caprí), amb algun producte mediterrani de compensació, com l'oli d'oliva. La posició minoritària del Mediterrani a la UE ha continuat creant determinats desajustos en les decisions, com ara el desarmament aranzelari de la fruita seca per compensar moviments en sentit contrari relatius a components electrònics, coincidint amb l'entrada dels països nòrdics a la UE.
Com a resultat de tot això hi ha productes més subvencionats que d'altres i Catalunya s'ha especialitzat en els productes menys subvencionats. Així, la meitat de la producció agrària catalana (porcina i aviària) no cobra cap subvenció, un altre 27% de la producció (fruita fresca, cítrics, hortalisses, planta ornamental i vinya) cobra el 4,45% de les ajudes directes, mentre que els altres productes, el 23% de la producció, cobren el 95,5% de les subvencions directes. ¿És lògica aquesta asimetria? No. Per tant, ¿els sectors que s'han desenvolupat sense subvencions les haurien de cobrar per criteris d'equitat? En la meva opinió, ara, tampoc.
Al lector no li deu haver passat desapercebut que els sectors que no cobren subvencions són els més competitius, els que exporten. Però, ¿què va ser primer: l'ou o la gallina? És a dir, ¿són competitius perquè no cobren subvencions o no les cobren perquè són competitius? Sens dubte pot haver-hi influït un cert avantatge comparatiu però m'inclino a pensar que la falta de subvencions ha estat decisiva en la seva competitivitat. ¿Això vol dir que les subvencions agrícoles no són necessàries? Al contrari, resulten imprescindibles. Això no obstant, la necessitat de revisar els criteris per atorgar subvencions agrícoles clama a crits. Com a exemple de disfuncions, s'han viscut anys de preus alts en cereals, molt subvencionats, que suposaven costos i dificultat per a la ramaderia intensiva que no disposava d'ajudes. El comissari Dacian Ciolos, amb la nova reforma de la PAC, ha intentat trencar amb els criteris històrics i establir més racionalitat en el sistema d'ajudes. De fet, ha realitzat progressos, encara que a Espanya han fracassat estrepitosament.
Des d'Espanya s'ha imposat la continuïtat en un exercici d'estètica conceptual gairebé ridícula, disfressant els criteris històrics i amb concrecions totalment contràries a l'esperit de la reforma proposada de la PAC. L'objectiu únic ha estat que tot seguís igual, amb el consens explícit de la majoria d'organitzacions professionals agràries. Pel camí, Catalunya hi ha tornat a perdre. Lògicament, la continuïtat suposa sostenir la desigualtat, per tant els que estaven desafavorits en la distribució ho segueixen estant. A més, s'han produït decisions esbiaixades, com ara les referents a les denominades ajudes acoblades.
Notícies relacionadesPerò la reforma de les ajudes agrícoles hauria de fer un pas més, trencant els criteris històrics, i concentrar-se en l'agricultura que està en dificultats, tant la dificultat conjuntural com l'estructural. Per una banda, com a eina de regulació dels mercats, altament volàtils en l'agricultura, evitant estrangulaments que poden ser mortals i, en general, reduint riscos. Per l'altra, oferint suport a l'agricultura desafavorida, per exemple l'agricultura de muntanya o la de secà amb baixa pluviometria.
Sostenir aquesta agricultura no competitiva és sostenir un país viu per les funcions irreemplaçables que un agricultor realitza, com a defensor d'uns espais mediambientalment necessaris (prats, boscos), com a arquitecte del paisatge i altres serveis relacionats amb la necessària aproximació de la societat al fet alimentari. Anglaterra ho ha entès així i ha traslladat el 12% dels fons per a subvencions directes als Programes de Desenvolupament Rural. No obstant, la comprensió de les prioritats de futur requereix una mirada àmplia i sentit col·lectiu.
