Monarquies i repúbliques bananeres

La imputació de Sarkozy per corrupció activa i tràfic d'influències té una derivada incòmoda per a l'establishment econòmic i polític espanyol. Com en el cas del referèndum que la Gran Bretanya ha sabut pactar amb Escòcia, les comparacions són odioses. En el debat sobre l'abdicació de Joan Carles I ha tornat a aflorar un cert monarquisme accidental o circumstancial. Es tracta de defensar la monarquia no com a doctrina de poder, sinó en la mesura que la monarquia s'identifica amb la democràcia. És una posició fràgil en la mesura que té difícil explicar el sentit pràctic d'una institució manifestament anacrònica. Al cap i a la fi, si la monarquia té una funció política rellevant, no s'entén que sigui hereditària. I si la funció és irrellevant, no s'entén que calgui mantenir-la i finançar-la.

Amb motiu de l'entronització de Felip VI, els dirigents del PP s'han afanyat a recordar d'una forma que podria semblar una mica impertinent que el Rei no pot ser un actor polític mediador en el conflicte democràtic entre Catalunya i l'Estat. El monarca regna, no governa, recorden. I no els falta raó. Però tanta insistència es pot girar en contra. En primer lloc, perquè deixa el nou rei sense  cap marge per liderar una operació d'Estat que podria significar un aval de legitimitat renovada. I, en segon lloc, perquè si la funció monàrquica és merament representativa, no s'acaba d'entendre la precipitació a garantir l'aforament de Joan Carles I. ¿Per què un monarca abdicat té més furs que l'expresident de la República francesa? El monarquisme circumstancial argumenta que és preferible una monarquia constitucional a una república bananera. D'acord. Però encara és més preferible una república democràtica a una monarquia amb tics de república bananera.