Miquel Iceta agafa el tren del 2014

Que el PSC travessa una forta crisi després de les tres derrotes (catalanes del 2010 i municipals i legislatives del 2011) no és novetat. I el recurs de Pere Navarro -elegit a finals del 2011 després del divorci Iceta-Zaragoza- tampoc ha acabat de funcionar. Ha fet, sí, passos positius, com votar diferent que el PSOE a Madrid -cosa que mai havia fet el sector catalanista quan controlava el partit- i pactar després amb el realista Rubalcaba una reforma federal de la Constitució. I aquest pacte va legitimar un full de ruta autònom del PSC davant el pactat per Mas i Junqueras (en realitat, imposat a Mas per Junqueras després de les eleccions del 2012).

Però defensar l'autonomia del PSC comporta costos elevats. Els independentistes creuen que, un cop esborrat del mapa el federalisme socialista i enfrontant-se només al PPC i Ciutadans, guanyen per golejada. I el PP sap que un PSC feble és la garantia que el PSOE no guanyi a Espanya. I naturalment els aparells de propaganda respectius han posat tota la carn a la graella per castigar la línia autonomista de Navarro. Un exemple claríssim és el gran soroll a favor dels diputats catalanistes (Geli, Ventura i Elena). Era un gran sacrilegi enviar els que havien trencat la disciplina de vot a l'última fila, on abans hi havia altres diputats socialistes també fills de Déu.

Si a això hi unim el fet que Navarro té cultura d'alcalde però no té l'experiència parlamentària necessària per enfrontar-se a dos primers espases com Mas i Junqueras, diversos errors de sensibilitat (l'estranya copa del Dia de la Constitució) i cert distanciament d'uns quadros i bases molt tocats, es va arribar a una situació d'allunyament. Navarro es va sentir poc recolzat pel partit i tampoc va saber infondre esperança després dels resultats de les europees mentre que els capitans territorials van creure que era obligat moure's i visualitzar un canvi. El problema és que la candidata elegida, Núria Parlon, tenia glamur però, com s'ha vist, li faltava maduresa.

Notícies relacionades

De 'fontaner' a la Moncloa a 'senyor Lobo'

El PSC confia en Iceta perquè piloti la transició

Però la crisi és l'abandonament de Navarro (el fracàs del congrés del 2011), no l'espantà de Parlon. Ara el PSC elegirà  secretari per votació dels seus 20.000 militants, una cosa molt més democràtica que el que fan altres partits catalans i que curiosament valoren poc els que advoquen per democratitzar els partits. I una cosa que hauria de permetre al sector nacionalista (Geli) o als més esquerrans (Elena) intentar demostrar que el partit està amb ells. Però és difícil que ho facin perquè ja es va veure el que va passar a Barcelona amb Jordi Martí davant de Jaume Collboni.

Ahir el veterà Miquel Iceta, amb gran capacitat intel·lectual i experiència organitzativa i parlamentària, va anunciar la seva candidatura. Ho hauria d'haver fet el 2011. Ara els que volen llançar una opa (nacionalista o espanyolista) sobre el PSC ho tindran més cru amb un home tan dúctil com coherent amb el que ha estat el socialisme català des del 77. Pot tenir un gran suport dels referents del partit (Molas, Montilla, suposo que Obiols), dels capitans territorials i dels militants. Un dirigent  intel·ligent -que no el va recolzar el 2011- em deia ahir: «Iceta és el primer secretari que necessita el PSC i l'hauríem d'haver escollit abans». És possible. Ara té un triple repte: infondre confiança a les agrupacions del partit de cara a les municipals, defensar la línia pròpia del PSC davant el 9-N, i intentar cosir les diferents sensibilitats d'un partit que des de la unificació del 78 és tan ampli com divers.