Estultícia

Hi ha diverses maneres d'analitzar la fenomenal estultícia d'Arias Cañete a partir dels comentaris sobre la «superioritat intel·lectual», però n'hi ha una que és definitiva i concloent . Aquest és el senyor que menjava carn de boví i moll de l'os quan van arribar les vaques boges, el que s'empassava iogurts caducats i el que es dutxava amb aigua freda, en la millor tradició populista i demagógica d'aquella dreta que ha de fer gestos per amagar les realitats d'una política que és només d'aparences. Ara, Cañete rebla el clau amb un menyspreu absolut envers la dona, perquè -i aquest és el retret més concloent i definitiu que li hem de fer- s'asseu en una talaia mesquina des de la qual considera que és posseïdor, pel fet de ser home, només per aquest fet, de més bagatge cultural i oratori que una dona, sigui la que sigui. El delicte que comet Cañete no és témer l'acusació de masclisme sinó pressuposar-la si es fa evident una preeminència que no existeix i que, pel sol fet de pronunciar-la, ara sí, ja es converteix en el ­masclisme que diu que no vol cometre.

De fet, Cañete afirma que no va voler semblar massa intel·ligent (la qual cosa implica que pensa que ho és) per posar-se al nivell d'algú (no era Valenciano sinó les dones en general) a qui considera inferior. És tan desoladora, aquesta imatge, que costa enfrontar-s'hi des del discurs civilitzat. Només mereix el mateix menyspreu que ell va fer servir.