Les taxes han pervertit la justícia

Després de gairebé dos anys d'aplicació de la taxa judicial resulta més que acreditada la seva nocivitat; tant per a la ciutadania, com per als professionals, com per a la Justícia en general.

Quan el ministre de Justícia va presentar la llei que va aprovar la taxa, no va amagar que pretenia limitar el nombre de plets i aconseguir un sistema que havia de finançar la justícia gratuïta. En aquest sentit, hem de començar assenyalant que la limitació en l'accés a la justícia establert per aquesta taxa comporta en si mateixa i ha comportat una reiterada vulneració d'un dret fonamental: el dret a la tutela judicial dels ciutadans (de manera especialment greu a l'hora de formular recursos en instàncies superiors) perquè les quanties establertes resulten molt desproporcionades, fins i tot obertament obstruccionistes, fins al punt que hi ha casos en què el cost de la taxa és superior a la quantitat que es pretén reclamar en el judici.

El propietari d'un pis que pretengui anul·lar un acord sense quantia concreta de la comunitat de propietaris de la qual forma part (i hagi de recórrer contra la sentència) pot arribar a pagar més de 1.100 €. Un recurs contra una sanció administrativa de 200 € comportarà el pagament inicial de 200 € i si, a més a més, hi ha recurs posterior pot arribar a pagar un total de 1.000 €. Un treballador que reclami contra el seu acomiadament i hagi de recórrer la sentència (sense haver rebut cap indemnització) haurà de fer front a la taxa del recurs, que mai no serà inferior a 500 €.

També hem d'advertir que la disminució dels plets ha estat radicalment important en el cas dels ciutadans que pretenen defensar els seus drets, però no en el de les grans empreses. Els jutjats continuen tenint una activitat que resulta aclaparadorament majoritària: la que deriva de les reclamacions de les entitats financeres, de les asseguradores i d'altres empreses de grans dimensions o facturació. Aquest fet en si mateix no és criticable, però ho passa a ser des del moment que desequilibra la situació de les parts: mentre les empreses desgraven la taxa judicial, els particulars no ho poden fer. Alhora, posa en situació privilegiada companyies, que poden proposar solucions abusives, en la convicció que el ciutadà no anirà a la Justícia per falta de capacitat econòmica.  És evident que la llei que va aprovar la taxa judicial no resulta equitativa amb el ciutadà, sinó que perverteix el sistema, afavorint a qui ja té més capacitat econòmica. La prova la tenim en els costos que han d'assumir els ciutadans que han de reclamar els seus drets davant la Justícia en els casos de comercialització de les participacions preferents o de determinades clàusules incloses en les seves hipoteques. Encara més perquè la taxa judicial no té en compte la capacitat. Després d'això, no és d'estranyar que diversos jutges i tribunals hagin qüestionat de forma reiterada la seva constitucionalitat.

¿Què hem de dir del fet d'incorporar una taxa com aquesta en un moment de crisi econòmica? Que havia de provocar (ja ho vàrem dir des de l'advocacia) un perjudici molt important per a l'activitat dels advocats i econòmica de moltes petites empreses i autònoms, que també es veuen sotmesos a la taxa i renuncien a l'exercici dels seus drets, desconfiant que una inversió en un procediment pugui resultar-los assu­mible.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Tot aquest viatge s'havia d'assumir perquè era cap a una terra promesa: la taxa judicial havia de servir per finançar la justícia gratuïta. ¡No ha estat així! El ministre afirma que ha recaptat 316 milions d'euros per la taxa, però la realitat és que els ha percebut Hisenda i no ha transferit ni un ral al finançament de la justícia gratuïta. De fet, el pressupost del Ministeri continua consignant el cost que ha d'assumir l'Administració central i oblidant el cost que han d'assumir les Comunitats Autònomes, moltes de les quals gasten -cadascuna d'elles per sí sola- més que el mateix Ministeri (per exemple Catalunya, Madrid, Andalusia o València).

Després de tot això, cal dir que la ciutadania, l'advocacia i la Justícia necessiten de forma urgent que el Tribunal Constitucional resolgui els recursos i qüestions de constitucionalitat plantejades per jutges, tribunals i per governs autonòmics contra la taxa judicial. Ha arribat el moment de recordar-li al Tribunal Constitucional que la justícia tardana no és Justícia i que cada dia que transcorri fins a la sentència, un dret tan important com el de la tutela judicial resultarà vulnerat. I recordar al legislador que les lleis s'han de fer pensant en les persones. Són moltes les lleis que s'estan fent en l'actualitat que entenem que descuiden la ciutadania en general, com si hi hagués altres interessos difusos superiors. Amb això no hi estem d'acord. Degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona.