La primera persona del plural
Potser els sobiranistes estan oblidant que en realitat som molts més que «nosaltres»
De tots els temps verbals, de tots els pronoms personals, probablement no n'hi ha cap de més enganyós i confús que el de la primera persona del plural. Es tracta d'una manera d'expressar-se en què un únic parlant fica en el mateix sac tots els altres. Sens dubte en política és el temps verbal o el pronom més usat. El «nosaltres» no defineix, sinó que més aviat integra. Quan algú fa referència al «nosaltres» equival al pescador que llança la xarxa al mar i que recull indistintament totes les espècies que, per atzar o per gust, han anat a formar part dels guanys del pescador.
aquesta FORMA d'expressió política és un dels signes d'una subtil debilitat democràtica. Amb l'apel·lació del dirigent de torn al «nosaltres» es fomenta l'esperit de grup o de pàtria i s'ignoren voluntàriament la resta dels matisos que caben a la comunitat. Tot plegat es fa de forma inconscient. Seria injust afirmar que l'ús abusiu del «nosaltres» sigui el ferment d'un totalitarisme tou. Però és evident que la democràcia no consisteix només en el dret al vot i a la representativitat dels governants, sinó que també comporta un conjunt de valors de diàleg, d'empatia i d'integració entre les diferents opinions. Això també hauria de ser una característica del «nosaltres». La grandesa democràtica no es mesura pel triomf de les majories sinó també per donar veu a les minories. En aquest sentit la sistemàtica apel·lació al «nosaltres» sol ser més excloent que temptadora, més irreflexiva que esponjosa. El «nosaltres» no admet dubtes.
Podríem inferir que com més feble és aquest Estat, més gran serà l'apel·lació a la primera persona del plural. Ho estem veient a Kíev, on el seu feble president s'apareix davant els seus com una encarnació d'Ucraïna. Ho veiem cada dia en la cantarella que ministres i opinadors llancen sobre la indissolubilitat d'Espanya davant les pretensions secessionistes del 47% dels catalans. I també ho experimentem a Catalunya, un lloc que aspira a créixer en el sobiranisme però que pel que es veu prefereix la cohesió dels seus abans que la seducció de la resta. Ho va dir fa molts anys Marta Ferrusola quan comentava una de les moltes victòries electorals del seu marit: «Hem guanyat a la Catalunya catalana», donant per perduda la Catalunya apàtrida que havia desembarcat en aquest paradís terrenal en el cavall de Troia de la immigració.
A poc a poc aquestes vel·leïtats dels senyors que veien casa seva envaïda pels conserges s'han anat dissolent i avui, ho explicava l'enquesta del CEO, pot intuir-se que hi ha un important sector de la població embarcat en una Esquerra Republicana que ja no exigeix els vuit cognoms catalans sinó que està formada pels fills d'aquells a qui la burgesia mirava al seu dia per sobre de l'espatlla. L'enquesta del CEO ens ve a dir que hi ha molta gent a favor de la independència però que no s'acaben de fiar d'aquells que hauran de gestionar-la.
Però també hi ha una altra lectura. De tant insistir en la primera persona del plural, potser els sobiranistes estan oblidant que en realitat som molts més que «nosaltres». Potser no hi haurà consulta, però el sentiment de pertinença persistirà. Arribat el cas, no s'aconseguirà la independència amb un resultat de la meitat més un, tal com va dir al seu dia aquell fi estrateg predemocràtic anomenat Xabier Arzalluz. Fan falta més suports. Els tenim aquí. I per aconseguir-los no n'hi ha prou de persuadir la premsa internacional que Catalunya té raó, sinó que aquesta raó ha de ser interioritzada fins i tot per aquells que mai van formar part del club. Convèncer els convençuts és fàcil. El més difícil és que els escèptics es convencin que ells també dissenyaran el futur català. I això no s'aconsegueix únicament a base d'estar dia sí, dia també recordant-nos que malament que ho van passar els nostres antecessors de 1714. No s'avança quan les millors ments radicades a Catalunya, com el meu amic Manuel Cruz, són ridiculitzades pel simple fet de pensar diferent i d'acollir-se al pluralisme dels mitjans.
POTSER hauríem d'alternar la cridòria amb les ganes d'escoltar. És en el debat on ens enfortim. Si la nostra voluntat emancipadora es basa en l'exaltació de la democràcia de la gent, no caiguem en l'error de considerar que hi ha gent que no forma part de la primera persona del plural, i a la qual es pot ignorar en els seus drets i en les seves opinions. A l'independentisme li sobra sentiment i li falta pensament. Invitem a pensar en el futur fins i tot aquells que, per endavant, ens semblen adversaris quan en realitat només esperen que algú els ofereixi un lloc a la taula. Periodista.
